ni ensenyar ni educar (21)

No és gens difícil veure aquesta escena, que és ben real i molt repetida, amb variacions: en una aula de qualsevol curs apareix un tema de cultura general, de coneixement comú, i els alumnes, que ho desconeixen tot d’aquella qüestió, excusen la seva ignorància en el fet que “a l’escola no ens ho han explicat mai”.

En l’apogeu de l’era de la informació, qüestions com les revoltes dels 60, la donació d’òrgans, les feines del camp o el perquè dels noms dels carrers solen ser del tot desconegudes pels nens i els joves. S’ha deixat la formació exclusivament a mans de l’escola; la majoria de famílies hi han renunciat, han desaparegut els fluxos col·lectius d’informació i els nois no usen les tecnologies de la informació per a informar-se ni en tenen desig.

L’escola té sentit i funció si és integrada en una societat formadora i educadora a través de molts mitjans diferents, des de la transmissió oral fins als mitjans de comunicació.

L’escola no pot ni ha de suportar tot el pes de la formació i l’educació, però els canvis socials han dut al punt que només ella ho fa. I tan sols hi ha una solució: canviar les formes de vida. Impossible? Pràcticament. I que això aboca a una societat suïcida? També. Però ens trobem exactament en aquest punt. Sí.

Publicat el 27-12-2013

P. 3.0

No sé si era cert o no, però el 29 de setembre, dia de la vaga general, alguns mitjans d'informació s'omplien la boca dient que per primera vegada un gran esdeveniment s'oferia en "periodisme 3.0"; és a dir, narrat amb les aportacions de testimonis mitjançant les noves tecnologies i les xarxes socials.


Fins aquí, molt bé (se sposa); però més enllà de la novetat hi ha alguns punts de reflexió que no s'han sentit prou --o no s'han sentit gens-- de les mateixes boques triomfalistes.


Certament, moltes persones, a través dels telèfons mòbils, del twitter, dels facebook i d'altres tecnologies, van aportar les seves impressions i els seus testimonis amb veu, text i imatge. Però també és cer que no va suposar res més que tenir més informació i, amb ella, més dificultats de calibrar-ne l'objectivitat, la veracitat i la representativitat.


El fet va servir per evidenciar i potenciar una de les derives del periodisme actual, perillosa, propiciada per les noves tecnologies: molta informació, fragmentada, no contrastada, no representativa, no valorada ni jutjada i, sobretot, donada com a global o completa i sense crítica ni comentaris. I tots contents de tan moderns com som.


Per anar enrere, per no saber-la gestionar, no calia tanta tecnologia.




05 - 11 - 2010

corregibles

No és cosa de torpedinar iniciatives interessants i encoratjables, sinó de donar-los un toc d’atenció per ajudar a la seva òptima realització i al seu creixement. Que quedi dit d’entrada.

Parlo de televisions comarcals. Darrerament hi he fet visites, i m’han vingut ganes de dir coses. Ara, tres:

1. Sembla que no tenen muntadors musicals, que el primer que passa agafa la música que li dóna la gana, o la que té més a mà, (sovint impersonal i adotzenada) i la posa de fons, a un volum desmesurat, independentment del contingut de les imatges.

2. En molts casos la llengua és el de menys. Es té cura de tot, però de la llengua no cal preocupar-se’n. Un exemple flagrant és un programa d’investigació i recuperació de la memòria de la postguerra i de la lluita antifranquista, molt ben fet, però amb una locució esfereïdora, tant fonèticament com de lectura i d’entonació.

3. Molts presentadors i entrevistadors desconeixen conceptes bàsics i elementals de cultura, d’història i fins i tot del tema que els ocupa. Es veu quan llegeixen, sense saber què llegeixen, i quan parlen, amb buits i errors i la incapacitat de recollir moltes idees que llancen els interlocutors.

Tot és esmenable. I esmenar aquests (i altres) problemes hauria de ser d’urgent prioritat.

16 - 01 - 2009