ni ensenyar ni educar (21)

No és gens difícil veure aquesta escena, que és ben real i molt repetida, amb variacions: en una aula de qualsevol curs apareix un tema de cultura general, de coneixement comú, i els alumnes, que ho desconeixen tot d’aquella qüestió, excusen la seva ignorància en el fet que “a l’escola no ens ho han explicat mai”.

En l’apogeu de l’era de la informació, qüestions com les revoltes dels 60, la donació d’òrgans, les feines del camp o el perquè dels noms dels carrers solen ser del tot desconegudes pels nens i els joves. S’ha deixat la formació exclusivament a mans de l’escola; la majoria de famílies hi han renunciat, han desaparegut els fluxos col·lectius d’informació i els nois no usen les tecnologies de la informació per a informar-se ni en tenen desig.

L’escola té sentit i funció si és integrada en una societat formadora i educadora a través de molts mitjans diferents, des de la transmissió oral fins als mitjans de comunicació.

L’escola no pot ni ha de suportar tot el pes de la formació i l’educació, però els canvis socials han dut al punt que només ella ho fa. I tan sols hi ha una solució: canviar les formes de vida. Impossible? Pràcticament. I que això aboca a una societat suïcida? També. Però ens trobem exactament en aquest punt. Sí.

Publicat el 27-12-2013

jubilar la memòria

No se’n parla gaire i sembla que no preocupi ni a aquells a qui hauria d’alarmar, però és un fenomen ben present en la majoria de mitjans de comunicació i àmbits de formació, i és altament perillós. Els símptomes es poden palpar cada dia. En podríem dir “la desaparició de la memòria col·lectiva”.

En una cultura, en una comunitat, en una nació (o en un club esportiu o una família), la successió de generacions comporta el traspàs d’uns coneixements, d’una memòria cultural identificadora que és part fonamental del seu ésser.

Doncs sembla que amb les noves generacions de professionals aquesta memòria atàvica va essent desplaçada per les dades immediates i efímeres, que si tenen un valor de cohesió col·lectiva el tenen sota les accions de les grans agències de premsa i de publicitat o de les cultures fagocitàries.

No parlo només de la memòria recent que ara coneixem amb el nom de “memòria històrica”, parlo sobretot de coses a vegades ben petites, però fonamentals.

Tres exemples reals: El locutor que creu que l’Institut Escola és un IES, el periodista per qui el Comte Arnau només és una sèrie de TV, o el mestre que no sap el perquè del nom del carrer on hi ha l’escola.

Hi ha qui diu: “No som res”. I, certament, aviat potser no serem res. 

26 - 10 - 2007 

jubilar la saviesa

No apareix gaire enlloc, poques vegades se’l crida, no surt als mitjans de comunicació. La seva activitat i docència teatral i escenogràfica ha estat original, innovadora, compromesa, sempre avançada al seu temps. Escoltant-lo, als seus setanta-nou anys, recordava Salvat-Papasseit: “Hi ha joves de vint anys que en volen dir setanta”, i a l’inrevés. I ens preguntàvem com pot ser que un país i una cultura prescindeixin tan alegrement de la gent que els ha construït; com es pot avançar bescantant i oblidant la saviesa i entronitzant la banalitat (i és que no es pot).

I recordava una tarda plujosa de fa un grapat d’anys, quan un dels més grans (reconeguts i premiats) poetes i traductors d’aquest país, professor convidat a una universitat catalana de molt de prestigi, em deia que abandonaria la docència a causa de la quantitat de reunions,  maldecaps i feines burocràtiques que això li comportava. I, efectivament, per la desídia i la poca delicadesa de la universitat, ens vam quedar, tots, sense la docència d’un personatge fonamental en la nostra cultura en el moment en què més saviesa podia transmetre a les joves generacions.

Són dos casos. Però n’hi ha tants! Cada vegada serem més moderns, potser, però més pobres i més desgraciats, segur.

11 - 10 - 2007