ni ensenyar ni educar (21)

No és gens difícil veure aquesta escena, que és ben real i molt repetida, amb variacions: en una aula de qualsevol curs apareix un tema de cultura general, de coneixement comú, i els alumnes, que ho desconeixen tot d’aquella qüestió, excusen la seva ignorància en el fet que “a l’escola no ens ho han explicat mai”.

En l’apogeu de l’era de la informació, qüestions com les revoltes dels 60, la donació d’òrgans, les feines del camp o el perquè dels noms dels carrers solen ser del tot desconegudes pels nens i els joves. S’ha deixat la formació exclusivament a mans de l’escola; la majoria de famílies hi han renunciat, han desaparegut els fluxos col·lectius d’informació i els nois no usen les tecnologies de la informació per a informar-se ni en tenen desig.

L’escola té sentit i funció si és integrada en una societat formadora i educadora a través de molts mitjans diferents, des de la transmissió oral fins als mitjans de comunicació.

L’escola no pot ni ha de suportar tot el pes de la formació i l’educació, però els canvis socials han dut al punt que només ella ho fa. I tan sols hi ha una solució: canviar les formes de vida. Impossible? Pràcticament. I que això aboca a una societat suïcida? També. Però ens trobem exactament en aquest punt. Sí.

Publicat el 27-12-2013

ni ensenyar ni educar (20)

No fa gaires dies l’escriptor Enrique de Hériz va publicar una columna en un periòdic on relatava amb estupor una visita al Cosmocaixa:

Les sales plenes de pares i mares amb nens; i tots ells, petits i grans, dedicats només a divertir-se amb els experiments, com si fossin passatemps, atraccions de fira. Ningú no llegia cap dels plafons explicatius, ningú no estava interessat a saber –ni a fer saber− els com i els perquè de cada un dels experiments, ningú no estava disposat a treure’n cap altre benefici que no fos el de divertir-se amb uns jocs sense sentit. Ni tan sols silenci, ordre o respecte. La funció d’aquell gran muntatge reduïda a zero.

La curiositat, el desig de saber, ha desaparegut del quadre de valors reals en què una persona es forma. Saber és només un atribut de quatre excèntrics que no saben viure ni saben de què va el món. El coneixement no cotitza a la borsa social.

De Hériz donava la raó al que Huxley va escriure el 1919, que “les democràcies europees han fracassat en l’intent de socialitzar el coneixement”. I cert és també que els pocs estímuls per aprendre, per saber, que podrien donar l’escola i la família, no són res davant de l’allau d’estímuls idiotitzadors i narcotitzants que se’ns ofereixen per tots cantons.

publicat el 29 - 11 - 2013

ni ensenyar ni educar (2)

No he oblidat com un poeta explicava les classes de Carme Serrallonga quan ell era jovenet, que esmerçava hores i hores a llegir literatura de debò als alumnes; per exemple A la colònia penitenciària, de Kafka. He sentit explicar amb ulls plens d’il·lusió les classes de Segimon Serrallonga, passió pura i mestratge absolut lluny de programes encotillats: March, i Goethe, i Shakespeare, i Llull, i el Llibre de Job, i Vinyoli; literatura i amor.

En trobaríem molts, de mestres apassionats per la literatura, la història o la botànica, encomanant coneixements, passió, humanitat, rigor i ganes de saber. Qui les va viure recorda aquestes classes i com el van marcar. Ara això es fa impossible. I tothom sap que és una gran manera d’ensenyar, si no l’única.

¿Quants mestres de debò, inoblidables, han deixat l’ensenyament o viuen desencisats esperant la jubilació?

Hi ha mestres i mestretites. Hi ha professors i funcionaris sense esperit. Definitivament, l’administració ho ha preparat tot perquè ara sigui l’hora dels mestretites i dels funcionaris apàtics.

I qui vulgui ser mestre de debò, qui vulgui ensenyar, qui vulgui transmetre passió i coneixement, qui vulgui educar, no tindrà més remei que incomplir les normes i exposar-se a les conseqüències.

 19 - 09 - 2008