BIBLIO... QUÈ?

No és nou, però ara ha sortit a la llum el despropòsit de la política d’adquisició de llibres a les nostres biblioteques.

Fa poc es va fer públic un manifest que ho denunciava i demanava, entre altres punts, uns mínims de clàssics catalans a les biblioteques. És ben cert que no hi podríem trobar molts dels llibres canònics i imprescindibles de la literatura i el pensament ni catalans ni universals.

Que moltes biblioteques tendeixen a ser centres cívics és tan cert com greu, però és més greu encara que aquesta dinàmica vingui impulsada per unes exigències polítiques que s’aparten de la naturalesa i la funció d’una biblioteca i demanen resultats en forma de nombre d’usuaris.

Així doncs, com que la responsabilitat de les compres pertany a cada centre, és normal que se subscriguin a una revista de motos o que comprin dos exemplars del darrer best-seller oblidable abans de comprar la darrera edició d’un clàssic català indiscutible o la darrera traducció de la Divina Comèdia. I és normal (i simptomàtic) que els llibres més comprats per les biblioteques siguin guies de viatges, còmics i contes infantils.

Una biblioteca és una eina de cultura, paral·lela i complementària a l’escola. Quines biblioteques tenim? Quina societat tindrem en un futur?

Publicat el 27 de juliol de 2012

Quines raons de fons?

No recordo exactament quin polític català va dir la frase. Era en motiu de la darrera sentència del Tribunal Suprem contra el català, la que l’anul·la com a llengua vehicular en l’ensenyament de tres a sis anys i anul·la dedicar una atenció al seu aprenentatge per part de l’alumnat estranger.

La frase era: “No és un atac contra el català, és simplement la regularització de la situació bilingüe”.

Millor no recordar-ne el nom, del polític. Caldria dir-li que consulti a qualsevol batxiller, que llegeixi un manual de sociolingüística, o que parli amb algun sociolingüista (que no estigui a sou de cap partit).

Tothom que hagi llegit una mica sap que això que ell en diu “simplement” la regularització de la situació bilingüe, és un dels principals agents de la substitució lingüística, de la desaparició d’una llengua. És a dir: aquest senyor defensa un atac directe a la llengua.

Com pot ser que el portaveu oficial d’un partit digui un disbarat com aquest?

Només es pot explicar per ignorància o per mala fe. I hem de suposar que no és ruc o bé que té assessors que el poden informar. O que podria haver rectificat.

Si no és ignorància, aleshores, què hi ha al darrere d’aquesta afirmació? Quines raons de fons? Per què enganya i es vol autoenganyar?

Publicat el 13 - 07 - 2012

crear escola

No fa gaires dies s’han clausurat a Vic dues exposicions singulars: “Un guixar insistent”, de Marta Juan, al Temple Romà, i “Papers en papers”, d’Aina Roca, a ACVic.

Aquí no correspon la crítica d’art. En parlem perquè aquestes dues exposicions tenen una particularitat especial: es tracta del treball de fi d’estudis de les seves autores, fins ara estudiants a l’Escola d’Art de Vic.

En diverses disciplines és habitual presentar en públic treballs de fi de carrera. No és tan habitual, però, que tinguin la qualitat i el registre dels més exigents treballs professionals. I en aquests dos casos no es tracta de temptejos o d’obres vacil·lants, sinó d’Art en majúscules, en els plantejaments, en el cos teòric, en el procés i en el resultat final.

I en això l’Escola d’Art de Vic té un paper essencial. Des de 1980 com a “Escola d’Arts i Oficis“, ha anat forjant generacions de professionals artesans i artistes amb un gran pes en el panorama dels seus respectius àmbits.

S’ha dit molt que Vic és el Liverpool català per la quantitat i qualitat dels músics que ha generat. És hora de reivindicar-se també en el món de les arts. Reivindicar-se sobretot a la mateixa ciutat i comarca, que semblen ignorar què hi ha al voltant del claustre de Sant Domènec.

Publicat el 6 - 07 - 2012

des de la font del desmai

No serem mai res com a poble si no som capaços de reconèixer-nos en aquells qui en són cims importants, i capaços de voler i saber tenir-los vius per entendre el present i parlar-ne. No serem mai res si no sabem ser poble, és a dir: cultura.

Goethe és un motiu recurrent per als alemanys, Montaigne ho és per a França, com per als anglesos Shakespeare és sempre un referent. Aquí, però, practiquem aquest suïcidi lent que és l’oblit. ¿On són Llull, March, Martorell, Verdaguer o Riba en l’imaginari col·lectiu, en la cultura real del present?

Diumenge passat, a la Font del Desmai, amb Pere Tió, Pep Paré, Jordi Arqués i un bon nombre de voluntaris, va ressonar la veu del Verdaguer revoltat contra els poders i la injustícia i compromès amb els pobres i amb la veritat i la justícia més radicals.

Textos durs, punyents, sense concessions, de revoltada actualitat, i que no hem oït ni llegit en cap text dels indignats. (Suicidi.)

Pere Tió lamentava l’absència de Verdaguer en la recent “marató contra la pobresa”. Un cop més l’oblit i la desmemòria van autoalimentar-se, potser perquè uns que es pensen moderns no saben veure l’actualitat de les idees i l’actitud d’aquell qui va escriure, per exemple: “A qui té prou tothom li dóna, / a qui no té tothom li roba”.

 publicat el 15 - 06 - 2012

I el Tribunal d'Estrasburg?

No queda clar si la darrera acció promoguda pel PP contra la llengua catalana té com a objectiu desviar l’atenció que mereixen els escàndols políticofinancers que protagonitza o esgarrapar quotes de popularitat i vots, ara que els van a la baixa i que el partit jo no és tan imprescindible com es pensaven.

El fet és que el PP va fer una petició oficial al President i als membres del Govern de la Generalitat perquè en les seves intervencions públiques alternessin l’ús del català i el del castellà.

Sigui una cortina de fum políticament rendible o una acció independent i amb objectius propis, el fet és que una vegada més ens trobem que des d’un partit polític legal es promou una acció adreçada directament a accentuar la diglòssia en què viu el català −i, per tant, a accelerar la seva desaparició− o, com a mínim, a pertorbar la convivència lingüística. No hem arribat als extrems, ja genocides, del PP al País Valencià o a les Illes, però ens hi anem acostant.

Sembla que aquestes accions no es puguin combatre amb raons o arguments; ni científics (prou que en té la sociolingüística, però la ignoren i la menyspreen), ni polítics ni legals, ja que no escolten res que no s’acordi al seu objectiu contra la llengua.

Però es poden combatre i s’han de combatre. Cal.

publicat l'1 - 06 - 2012

virtualitat real

No es pot entendre el món d’avui sense les xarxes socials, però tampoc les xarxes socials ajuden a entendre’l. Al revés: fonamentalment serveixen per oferir-ne una imatge falsa i esbiaixada. Empresaris o grups socials coneixen prou bé els trucs per fer que els seus noms pugin a primera fila en els buscadors o per mostrar-se més actius o importants del que en realitat són.

I en l’àmbit cultural passa exactament el mateix. El visitant de facebooks, twitters, blogs i altres llocs semblants aviat s’adona que es tracta d’un món paral·lel. La megalomania i la tenacitat d’un bon nombre d’autors, no precisament de primera fila, els fan omnipresents en un univers que s’autopromociona i es retroalimenta sens fi i es complau en aquest miratge.

El fenomen no és nou, només ho és el medi. I ho són la difusió i la il·lusió que això suposa. Mai com ara havia estat tanta la confusió entre allò virtual i allò real (tot i que al final allò virtual sempre acaba erigint-se en realitat).

Ara bé: cal afegir a això que els mitjans de comunicació (ràdios, premsa, suplements culturals, etc.) fan exactament el mateix: construir i legitimar una realitat cultural al dictat d’interessos sobretot comercials, que segurament està ben lluny de ser un mapa objectiu.

(publicat el 18 - 05 - 2012)

som i serem?

No hi ha res més greu que una guerra (i una guerra perduda), l’exili dels intel·lectuals de tots els camps i la repressió genocida a l’interior, per trencar la continuïtat d’una nació, d’una cultura. El 1939 es va obrir un esvoranc terrible en la nació i la cultura catalanes, que es va poder salvar en més o menys grau amb iniciatives i sacrificis que mai no tindran el reconeixement que es mereixen.

Paradoxalment, els darrers anys, amb una mena de govern propi i amb molts mitjans per a la construcció cultural, social i política d’una nació, s’han fet grans passes enrere en aquesta continuïtat vital per a la supervivència nacional.

Hem desposseït les joves generacions de la consciència de pertànyer a una nació, de ser una baula més en una línia històrica, de mantenir una herència i una projecció de futur.

Estudiant la gent jove s’evidencia fàcilment que, de moment, ni l’escola ni la societat no han sabut, o no han pogut, crear un estat de consciència nacional col·lectiva ni mantenir una memòria històrica. No coneixen d’on venim i els interessa poc o gens on anem com a nació.  El començament de la fi?

És cert que aviat serem un país independent (només un tros del país), però potser ja no sabrem quin país som ni per què som independents.

[publicat el 04 - 05 - 2012]