som i serem?

No hi ha res més greu que una guerra (i una guerra perduda), l’exili dels intel·lectuals de tots els camps i la repressió genocida a l’interior, per trencar la continuïtat d’una nació, d’una cultura. El 1939 es va obrir un esvoranc terrible en la nació i la cultura catalanes, que es va poder salvar en més o menys grau amb iniciatives i sacrificis que mai no tindran el reconeixement que es mereixen.

Paradoxalment, els darrers anys, amb una mena de govern propi i amb molts mitjans per a la construcció cultural, social i política d’una nació, s’han fet grans passes enrere en aquesta continuïtat vital per a la supervivència nacional.

Hem desposseït les joves generacions de la consciència de pertànyer a una nació, de ser una baula més en una línia històrica, de mantenir una herència i una projecció de futur.

Estudiant la gent jove s’evidencia fàcilment que, de moment, ni l’escola ni la societat no han sabut, o no han pogut, crear un estat de consciència nacional col·lectiva ni mantenir una memòria històrica. No coneixen d’on venim i els interessa poc o gens on anem com a nació.  El començament de la fi?

És cert que aviat serem un país independent (només un tros del país), però potser ja no sabrem quin país som ni per què som independents.

[publicat el 04 - 05 - 2012]

art, vida, veritat, ètica

No vull jutjar-ho, només exposar unes qüestions arrel del fet que el pintor Jules George acompanyés l’exèrcit a l’Afganistan i hagi fet una exposició de quadres sobre aquesta guerra.

1. És cert que el fotoperiodisme té una funció documental i adquireix sovint valor artístic. Però, té sentit això avui dia parlant de pintura? És moral dir-se “pintor de guerra”? És moral dibuixar la guerra i l’horror en apunts de viatge, com un paisatge o una escena quotidiana? Es pot frivolitzar així?

2. Viure en carn pròpia l’horror (o una vivència) no vol dir que es pugui reflectir millor. No n’hi ha prou. L’art sorgeix de la vida, però també de molts altres elements. Estudis sobre la relació experiència-creació ens podrien fer veure l’experiència de George com a banal. I potser hauríem d’acabar admetent que, més enllà de la posa o la publicitat, no calia anar-hi.

3. L’estil figuratiu és la millor manera de reflectir una guerra? Sabem que no, que la “representació” mai no pot reflectir l’horror, que està més enllà de qualsevol representació; converteix la categoria en anècdota, la banalitza. A més, les arts visuals disposen de llenguatges més abstractes i, per tant, més intensos i més capaços de comunicar allò que no es pot representar.

Per pensar-hi.

06 - 08 - 2010