No hi ha res més greu que una guerra (i una guerra
perduda), l’exili dels intel·lectuals de tots els camps i la repressió genocida
a l’interior, per trencar la continuïtat d’una nació, d’una cultura. El 1939 es
va obrir un esvoranc terrible en la nació i la cultura catalanes, que es va
poder salvar en més o menys grau amb iniciatives i sacrificis que mai no
tindran el reconeixement que es mereixen.
Paradoxalment, els darrers anys, amb una mena de
govern propi i amb molts mitjans per a la construcció cultural, social i
política d’una nació, s’han fet grans passes enrere en aquesta continuïtat vital
per a la supervivència nacional.
Hem desposseït les joves generacions de la
consciència de pertànyer a una nació, de ser una baula més en una línia
històrica, de mantenir una herència i una projecció de futur.
Estudiant la gent jove s’evidencia fàcilment que,
de moment, ni l’escola ni la societat no han sabut, o no han pogut, crear un
estat de consciència nacional col·lectiva ni mantenir una memòria històrica. No
coneixen d’on venim i els interessa poc o gens on anem com a nació. El començament de la fi?
És cert que aviat serem un país independent (només
un tros del país), però potser ja no sabrem quin país som ni per què som
independents.
[publicat el 04 - 05 - 2012]
