BIBLIO... QUÈ?

No és nou, però ara ha sortit a la llum el despropòsit de la política d’adquisició de llibres a les nostres biblioteques.

Fa poc es va fer públic un manifest que ho denunciava i demanava, entre altres punts, uns mínims de clàssics catalans a les biblioteques. És ben cert que no hi podríem trobar molts dels llibres canònics i imprescindibles de la literatura i el pensament ni catalans ni universals.

Que moltes biblioteques tendeixen a ser centres cívics és tan cert com greu, però és més greu encara que aquesta dinàmica vingui impulsada per unes exigències polítiques que s’aparten de la naturalesa i la funció d’una biblioteca i demanen resultats en forma de nombre d’usuaris.

Així doncs, com que la responsabilitat de les compres pertany a cada centre, és normal que se subscriguin a una revista de motos o que comprin dos exemplars del darrer best-seller oblidable abans de comprar la darrera edició d’un clàssic català indiscutible o la darrera traducció de la Divina Comèdia. I és normal (i simptomàtic) que els llibres més comprats per les biblioteques siguin guies de viatges, còmics i contes infantils.

Una biblioteca és una eina de cultura, paral·lela i complementària a l’escola. Quines biblioteques tenim? Quina societat tindrem en un futur?

Publicat el 27 de juliol de 2012

no tenim llibres

No és gens fàcil que un amic estranger se’n vagi d’una visita a Catalunya amb una selecció dels llibres més representatius de la poesia catalana contemporània. A la majoria de llibreries no hi són. I molt d’ells ni tan sols existeixen.

Ell, perplex, demana que com és que les llibreries no tenen una selecció dels llibres i poetes imprescindibles. “Que no us interessa?”, “Que no estimeu la vostra cultura?”. I segueix: “I com és que en molts casos no hi ha edicions assequibles i dignes de les obres importants, o obres completes, d’aquests autors fonamentals?” I per què les editorials no s’ocupen de reeditar aquells volums importants? “I les institucions no tenen un sistema d’ajuda eficaç per a editar o reeditar llibres importants i poc rendibles?”. Les respostes són llargues. O estremidorament simples i exactes.

No és gens fàcil fer classes de literatura contemporània i recomanar llibres. La majoria d’edicions que es mostren als alumnes ja no existeixen. Moltíssimes edicions de fa quinze o trenta anys estan exhaurides i ningú pensa reeditar-les. I els alumnes demanen: “I ara, com podem llegir això?” “Com és que aquests llibres interessants i importants no estan a l’abast dels nous lectors?”.

La resposta és també tan simple que fa basarda.

17 - 10 - 2008

educar? (2)

No m’ho creia, i ho veia al diari: S’engega una col·lecció de clàssics de la literatura catalana amb el llenguatge renovat per a estudiants i universitaris d’avui. Molt bé, no és la primera vegada. Fer llegir als setze anys el Tirant lo blanc en la versió original pot provocar l’efecte contrari al que es busca.

Però segueixo llegint (i cito literalment): “A l'època d'Àngel Guimerà, les mongetes s'esclofollaven. Ara simplement es pelen. I els indiots de finals del segle XIX ara són galls dindi”. És a dir, que on Guimerà diu “esclofollar” i “indiot” hi hem posat “pelar” i “gall dindi” perquè els joves, pobrets, no ho entendrien.

De quins joves parlem? De barcelonins que no han sentit mai aquests mots? Què passa amb els milers de joves que els tenen en el seu vocabulari o en el dels seus pares? Quina política lingüística és aquesta?

I quin és el jove que davant de “indiot” o “espellofar” no és capaç de deduir-ne el significat pel context? I que no hi ha diccionaris? Ni notes a peu de pàgina? No havíem quedat que llegir enriqueix el vocabulari? O ja no cal que els joves ampliïn el repertori lèxic? Educar és ajudar a créixer, i es creix només superant dificultats. Hi ha accions que només serveixen per a crear invàlids i atacar la llengua.

14 - 09 - 2007