"va com va"

No falten gaires setmanes perquè Joaquim Carbó publiqui una novel·la per a adults a l’editorial Males herbes.

Que un escriptor publiqui un llibre en una editorial és d’allò més normal, però aquest cas es mereix un comentari.

Tothom coneix Joaquim Carbó com a cofundador i puntal de Cavall fort, agitador cultural i sobretot com a escriptor de narrativa infantil i juvenil. Però Carbó va començar com a narrador per a adults, i sempre ha continuat essent-ho i reivindicant-se’n, tot i que el món literari l’ha volgut encasellar en els gèneres per a joves. 

Una nova novel·la “per a adults” de Carbó, doncs, és una notícia que cal celebrar.

L’altra part de la notícia és que el llibre el publicarà Males Herbes, una editorial jove, portada per gent jove, que s’ha distingit per unes publicacions, atrevides, modernes i desafiants de les consuetuds editorials. 

No ens equivocaríem de gaire pensant que els editors de Males Herbes han crescut amb textos de Carbó (i potser hi han après a llegir i a estimar la llengua i la literatura). Així doncs, amb aquesta publicació es tanca d’una manera exquisida i meravellosa un cercle de generacions i de cultura. I en mostra com és (o hauria de ser) una cultura normal, de fluxos intergeneracionals i d’admiració mútua.

publicat l'11-09-2015

som i serem?

No hi ha res més greu que una guerra (i una guerra perduda), l’exili dels intel·lectuals de tots els camps i la repressió genocida a l’interior, per trencar la continuïtat d’una nació, d’una cultura. El 1939 es va obrir un esvoranc terrible en la nació i la cultura catalanes, que es va poder salvar en més o menys grau amb iniciatives i sacrificis que mai no tindran el reconeixement que es mereixen.

Paradoxalment, els darrers anys, amb una mena de govern propi i amb molts mitjans per a la construcció cultural, social i política d’una nació, s’han fet grans passes enrere en aquesta continuïtat vital per a la supervivència nacional.

Hem desposseït les joves generacions de la consciència de pertànyer a una nació, de ser una baula més en una línia històrica, de mantenir una herència i una projecció de futur.

Estudiant la gent jove s’evidencia fàcilment que, de moment, ni l’escola ni la societat no han sabut, o no han pogut, crear un estat de consciència nacional col·lectiva ni mantenir una memòria històrica. No coneixen d’on venim i els interessa poc o gens on anem com a nació.  El començament de la fi?

És cert que aviat serem un país independent (només un tros del país), però potser ja no sabrem quin país som ni per què som independents.

[publicat el 04 - 05 - 2012]

peus de fang

No he recuperat l’entrevista, i no tinc la cita exacta. Era un jove català, de menys de trenta anys, que està triomfant als USA em sembla que en el cinema. Hi afirmava, entre estorat i decebut, que tots els referents i ídols que havia anat tenint al llarg dels anys, anaven esdevenint no-res, que s’adonava progressivament de la seva buidor i fatuïtat i que en aquest aspecte es trobava desemparat.

Deu ser cert, i és ben tràgic,  però era ben previsible.

D’uns anys ençà moltes generacions s‘han format amb referents dictats al ritme de les modes, al ritme de les grans multinacionals. Referents no només en allò que malauradament hem assumit que ateny directament al consum (gustos musicals, cinematogràfics, artístics...) sinó també en aspectes que podrien semblar allunyats del mercat, de la publicitat i de la indústria, com són els valors, les ideologies o l’ètica, que també els hi hem lligats.

Ja sabem que la moda és el que passa més aviat de moda i més aviat desapareix del món, que allò “modern” resulta ser el menys modern de tot. I sabem que per construir una persona i una cultura calen altres tipus de materials. Ho sabem, però sembla que no, i hi fem ulls clucs. I no sabem on ens portarà aquesta dinàmica (o sí, però no ho volem veure).

16 - 12 - 2011

jubilar la memòria

No se’n parla gaire i sembla que no preocupi ni a aquells a qui hauria d’alarmar, però és un fenomen ben present en la majoria de mitjans de comunicació i àmbits de formació, i és altament perillós. Els símptomes es poden palpar cada dia. En podríem dir “la desaparició de la memòria col·lectiva”.

En una cultura, en una comunitat, en una nació (o en un club esportiu o una família), la successió de generacions comporta el traspàs d’uns coneixements, d’una memòria cultural identificadora que és part fonamental del seu ésser.

Doncs sembla que amb les noves generacions de professionals aquesta memòria atàvica va essent desplaçada per les dades immediates i efímeres, que si tenen un valor de cohesió col·lectiva el tenen sota les accions de les grans agències de premsa i de publicitat o de les cultures fagocitàries.

No parlo només de la memòria recent que ara coneixem amb el nom de “memòria històrica”, parlo sobretot de coses a vegades ben petites, però fonamentals.

Tres exemples reals: El locutor que creu que l’Institut Escola és un IES, el periodista per qui el Comte Arnau només és una sèrie de TV, o el mestre que no sap el perquè del nom del carrer on hi ha l’escola.

Hi ha qui diu: “No som res”. I, certament, aviat potser no serem res. 

26 - 10 - 2007 

jubilar la saviesa

No apareix gaire enlloc, poques vegades se’l crida, no surt als mitjans de comunicació. La seva activitat i docència teatral i escenogràfica ha estat original, innovadora, compromesa, sempre avançada al seu temps. Escoltant-lo, als seus setanta-nou anys, recordava Salvat-Papasseit: “Hi ha joves de vint anys que en volen dir setanta”, i a l’inrevés. I ens preguntàvem com pot ser que un país i una cultura prescindeixin tan alegrement de la gent que els ha construït; com es pot avançar bescantant i oblidant la saviesa i entronitzant la banalitat (i és que no es pot).

I recordava una tarda plujosa de fa un grapat d’anys, quan un dels més grans (reconeguts i premiats) poetes i traductors d’aquest país, professor convidat a una universitat catalana de molt de prestigi, em deia que abandonaria la docència a causa de la quantitat de reunions,  maldecaps i feines burocràtiques que això li comportava. I, efectivament, per la desídia i la poca delicadesa de la universitat, ens vam quedar, tots, sense la docència d’un personatge fonamental en la nostra cultura en el moment en què més saviesa podia transmetre a les joves generacions.

Són dos casos. Però n’hi ha tants! Cada vegada serem més moderns, potser, però més pobres i més desgraciats, segur.

11 - 10 - 2007