SEM AL MIG

No hi ha cap error al títol. “Sem” és la 2a persona del plural del present d’indicatiu del verb “ésser” en el dialecte septentrional del català, el rossellonès; allò que aquí en diem “som”.

Hem de prendre consciència (molta més) que a Catalunya som al mig, que al nord dels Pirineus hi ha el Rosselló, i que allí la llengua i la cultura catalanes (les pròpies del país) es troben reduïdes a una folklorització xarona i residual en un estat preagònic difícil de remuntar malgrat un bon nombre de resistents.

De fet, una situació semblant és la que cerquen les polítiques del PP per al País Valencià i les Illes, i la que molts volen a Catalunya.

Aquests dies al Rosselló se senten frases com “Quan a Catalunya sigueu independents, podrem establir pactes sense traves i ens ajudareu a ressorgir”. Al costat de l’optimisme i el clam d’ajut d’aquestes opinions hi ha el clam i el pessimisme que des de València i Mallorca ens avisa que amb la futura independència de Catalunya corren el risc de ser abandonats a la seva dissort, justificat amb la “salvació” del Principat.

Som al mig d’un procés definitiu, i cal ser conscients de la situació de tots els Països Catalans, i conscients que, en això, o ens en sortim tots o tots ens enfonsarem, irremeiablement.

publicat el 13 - 06 - 2014

som i serem?

No hi ha res més greu que una guerra (i una guerra perduda), l’exili dels intel·lectuals de tots els camps i la repressió genocida a l’interior, per trencar la continuïtat d’una nació, d’una cultura. El 1939 es va obrir un esvoranc terrible en la nació i la cultura catalanes, que es va poder salvar en més o menys grau amb iniciatives i sacrificis que mai no tindran el reconeixement que es mereixen.

Paradoxalment, els darrers anys, amb una mena de govern propi i amb molts mitjans per a la construcció cultural, social i política d’una nació, s’han fet grans passes enrere en aquesta continuïtat vital per a la supervivència nacional.

Hem desposseït les joves generacions de la consciència de pertànyer a una nació, de ser una baula més en una línia històrica, de mantenir una herència i una projecció de futur.

Estudiant la gent jove s’evidencia fàcilment que, de moment, ni l’escola ni la societat no han sabut, o no han pogut, crear un estat de consciència nacional col·lectiva ni mantenir una memòria històrica. No coneixen d’on venim i els interessa poc o gens on anem com a nació.  El començament de la fi?

És cert que aviat serem un país independent (només un tros del país), però potser ja no sabrem quin país som ni per què som independents.

[publicat el 04 - 05 - 2012]