Per què no ho veuen?

No veure allò que és tan clar, no adonar-se d’allò que és evident, pot ser degut a causes diferents.

Aquesta ceguesa la pot generar la ignorància –volguda o induïda–, per voler escoltar només un tipus de veus i d’arguments, pel soroll dels mitjans, per la poca voluntat de pensar i comprendre per un mateix, per seguir a cegues unes doctrines i uns dictats considerats intocables i per sobre de tot (i per sobre de la raó i de qualsevol valor).

També pot ser generada per l’odi, una de les causes més profundes de ceguesa intel·lectual i moral. L’odi, que no deixar veure res, que demonitza el seu objecte i li pren tots els atributs deixant-li només la marca d’execrable i destinat a desaparèixer. L’odi, que fins i tot fa veure i tractar els altres com a no humans.

També la por genera ceguesa. La por a haver de canviar d’idees o d’actitud, la por a enfrontar-se amb la veritat, por a l’altre, por a saber. Por a la llibertat, també.

I més causes. per exemple, no voler (o no poder) veure que no es vol (o no es pot) veure.

Per què no es veu –o no es vol, o no es pot, veure– allò tan evident? Ens ho demanem en veure actituds i proclames, en tots els àmbits, contra tot allò que clarament suposa llibertat, justícia, defensa dels drets o sentit comú.

publicat el 22 de febrer de 2019

des de la font del desmai

No serem mai res com a poble si no som capaços de reconèixer-nos en aquells qui en són cims importants, i capaços de voler i saber tenir-los vius per entendre el present i parlar-ne. No serem mai res si no sabem ser poble, és a dir: cultura.

Goethe és un motiu recurrent per als alemanys, Montaigne ho és per a França, com per als anglesos Shakespeare és sempre un referent. Aquí, però, practiquem aquest suïcidi lent que és l’oblit. ¿On són Llull, March, Martorell, Verdaguer o Riba en l’imaginari col·lectiu, en la cultura real del present?

Diumenge passat, a la Font del Desmai, amb Pere Tió, Pep Paré, Jordi Arqués i un bon nombre de voluntaris, va ressonar la veu del Verdaguer revoltat contra els poders i la injustícia i compromès amb els pobres i amb la veritat i la justícia més radicals.

Textos durs, punyents, sense concessions, de revoltada actualitat, i que no hem oït ni llegit en cap text dels indignats. (Suicidi.)

Pere Tió lamentava l’absència de Verdaguer en la recent “marató contra la pobresa”. Un cop més l’oblit i la desmemòria van autoalimentar-se, potser perquè uns que es pensen moderns no saben veure l’actualitat de les idees i l’actitud d’aquell qui va escriure, per exemple: “A qui té prou tothom li dóna, / a qui no té tothom li roba”.

 publicat el 15 - 06 - 2012