Víctor Mora

No cal, potser, un panegíric de Víctor Mora. La seva mort l’ha fet ressuscitar de moltes memòries, i és natural que el focus d’atenció n’hagi estat “El Capitán Trueno”, la seva creació més popular.

Això n’ha desbancat dos aspectes fonamentals: l’obra narrativa i el compromís polític.

Autodidacta, al retorn de l’exili per la mort del seu pare, amb deu anys es posa a treballar. Lector voraç, acaba de guionista a l’Editorial Bruguera. La militància al PSUC el porta a la presó i a l’exili a París (1963 - 1968), on inicià la seva activitat literària. 

Mai no deixà el compromís social i la lluita política, sempre presents en les seves novel·les, un dels millors retrats de la societat catalana en temps de dictadura i de resistència al feixisme; el retrat dels perdedors en el món de postguerra. I des de París publica entrevistes a intel·lectuals com Aragon o Lévy-Strauss.

“Naturalment” algunes de les seves obres no passen la censura i s’editen en francès a París, i un llibre sobre el 68 francès és destruït per la policia franquista. 

Els seus darrers contes marquen un camí diàfan per a les noves narratives, i es compromet en la literatura juvenil i en la ciència-ficció més documentada.

Un home íntegre, compromès, discret. Un heroi sense capa ni espasa.

publicat el 26 d'agost de 2016

som i serem?

No hi ha res més greu que una guerra (i una guerra perduda), l’exili dels intel·lectuals de tots els camps i la repressió genocida a l’interior, per trencar la continuïtat d’una nació, d’una cultura. El 1939 es va obrir un esvoranc terrible en la nació i la cultura catalanes, que es va poder salvar en més o menys grau amb iniciatives i sacrificis que mai no tindran el reconeixement que es mereixen.

Paradoxalment, els darrers anys, amb una mena de govern propi i amb molts mitjans per a la construcció cultural, social i política d’una nació, s’han fet grans passes enrere en aquesta continuïtat vital per a la supervivència nacional.

Hem desposseït les joves generacions de la consciència de pertànyer a una nació, de ser una baula més en una línia històrica, de mantenir una herència i una projecció de futur.

Estudiant la gent jove s’evidencia fàcilment que, de moment, ni l’escola ni la societat no han sabut, o no han pogut, crear un estat de consciència nacional col·lectiva ni mantenir una memòria històrica. No coneixen d’on venim i els interessa poc o gens on anem com a nació.  El començament de la fi?

És cert que aviat serem un país independent (només un tros del país), però potser ja no sabrem quin país som ni per què som independents.

[publicat el 04 - 05 - 2012]