Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cançó. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cançó. Mostrar tots els missatges

divendres, 24 d’abril del 2015

Només els agraden morts



 No s’han apagat encara les veus de lloança a Ovidi Montllor en l’aniversari de la seva mort, però aviat s’apagaran. S’apagaran les que s’han alçat aquestes setmanes de commemoracions i quedaran les poques, i modestes, que durant vint anys no han parat de reivindicar una figura, una obra i una actitud tan excepcionals i necessàries com les seves.

Després del gran foc d’encenalls, res més. Desert i cendra, oblit. Com sempre.

Una cosa: Que molts dels qui ara gairebé el santifiquen són els mateixos que li van negar el pa i la sal mentre era viu i treballava i volia treballar. Si no va poder gravar el seu darrer disc, si ningú no el contractava, si vivia gairebé en l’ostracisme era perquè institucions, mitjans, estructures i sobretot persones, persones amb nom i cognoms, l’ignoraven sistemàticament perquè “això ja no es porta” o perquè els era incòmode. I ara hem de sentir: “Que bo que era l’Ovidi, quina llàstima!”

Una altra cosa: Hem d’esperar que es morin en Quico Pi de la Serra o en Rafael Subirachs, per exemple, perquè se’n faci cas, es posin al lloc que es mereixen i puguin fer i exhibir la seva feina amb normalitat?

Doncs sembla que sí. I, mentrestant, no cal ni que mengin, que ja els afalagarem quan s’hagin mort de pena, o de gana.


publicat el 17 de març de 2015





diumenge, 25 de març del 2012

manels de les arts



No sé si s’ha dit molt o poc o gens, però aquesta efervescència de Manels i Amics de les arts...

Com si aquest fos un país on no hi hagués hagut renovacions, innovacions i revolucions en la música des de la Nova Cançó i el Grup de folk (alguns dels membres dels quals eren ja més moderns que això que s’està fent ara).

Com si no hi hagués ningú fent música i cançó amb nous paràmetres,
com si no tinguéssim ni ens calguessin “cançons d’ara” que tinguessin “una actualitat per a nosaltres”. I com si les estètiques estiguessin deslligades de la societat i de l’ètica. 

Com si aquest fos un país sense problemes, plàcid, on cap classe ni cap generació no tingués res per reivindicar ni per protestar ni per reflexionar. Com si la música hagués d’estar a anys llum dels problemes dels individus i de la societat i hagués d’actuar obertament com a opi del poble.

És clar que hi ha d’haver música de tot tipus, i cançons de tot tipus, i música reivindicativa i música d’evasió. Però sembla que aquí els mitjans de comunicació i les forces comercials només vulguin atendre a allò que representi (i construeixi) una societat “modèlica”, tranquil·la, autosatisfeta i estable.

Alguna cosa passa que no s’acaba d’entendre, no ens acaba d’agradar i ens fa rumiar.


26 - 08 - 2011

cançoners matussers


No podia imaginar que tants cantants i grups catalans dels més populars i premiats tinguessin tan poca sensibilitat literària, musical, rítmica, estilística i lingüística.

Deixem a part que molts d’ells estan ancorats en conceptes musicals de fa dècades. És més preocupant la manca de sentit de la versificació, l’accentuació, el ritme; de les regles mínimes d’acordar text i música en una cançó.

Els cantautors dels seixanta, amateurs i sense tradició pròpia, eren impecables en aquests aspectes. Als d’ara, en canvi, tot els grinyola arreu i per motius ben diferents. No saben fer cançons.

Hi ha qui supleix les mancances amb qualitats interpretatives que salven la situació i fins i tot fan del defecte virtut, però la majoria, inconscient del desgavell, fa com si res, perpetrant unes interpretacions que fereixen qualsevol orella sensible. I el més greu és que ni ells ni els seguidors no se n’adonen. S’han perdut totes les sensibilitats en aquest terreny.

No n’hi ha prou, per exemple, a cantar la independència. Si les cançons no funcionen, un flac favor es fa al país i a la cultura.

El 1959 es va engegar la Cançó amb l’article de Lluís Serrahima “Ens calen cançons d’ara”. Avui caldria escriure’n un altre titulat “Ens calen cançons ben fetes”.


09 - 04 - 2010


Ayats i Salrach


No hi ha experiència lectora profunda que no ho sigui d’emoció i de coneixement. Que no ens aporti l’emoció a través del coneixement i el coneixement a través de l’emoció. Darrerament dos llibres ens ho han fet reviure de nou.

L’un és de Jaume Ayats. Després de desbrossar la història de l’“invent” de la sardana i estudiar a fons els cors obrers, ha escrit un llibret magnífic: Explica’m una cançó (Rafael Dalmau ed.), on explica 20 cançons tradicionals catalanes. En dóna una útil versió crítica i planament n’explica origen, història, variants i curiositats. Amb el rigor i l’amenitat que tan bé conjuga, i amb la seva ironia i moltes picades d’ullet, fa que el lector se senti com un contertulià privilegiat i mostra que es consolida un nou concepte de folklorista.

L’altre és La fam al món, de Josep M. Salrach (Eumo ed.). Una història de la fam al món a través dels temps. Si d’entrada el tema sembla interessant, endinsar-s’hi és fascinant. Des de l’antiguitat fins avui n’analitza la història i hi fa veure llums i ombres en el present. Posa en joc tota mena de disciplines i fa que un assaig d’alta volada esdevingui una lectura apassionant i intensa, com una novel·la impossible d’abandonar.

Dos llibres que fan salivera a la raó i a l’emoció.


22 - 05 - 2009

dissabte, 24 de març del 2012

de soroll i de nous



No acabem amb el Festival Shakespeare. Alguns dels espectacles d’enguany ens porten a consideracions sobre la realitat del món cultural i de l’escena. N’exposo tres:

La companyia “L’instant d’une résonance”, el seu funcionament i el currículum dels seus joves actors ens il·lumina sobre l’estat del teatre català i les seves derives, sobre la realitat dels nostres actors i directors, sobre l’ànima i la il·lusió desaparegudes de col·lectius com el Teatre Lliure, sobre els conceptes de modernitat... Però la companyia “La perla 29” ens ha fet posar esperança en la gent de casa.

L’espectacle de Norah Krief cantant els sonets de Shakespeare fa pensar en Ausiàs March, que no ha tingut mai una potència cultural que el pugui promocionar (al contrari), i en la nostra tradició de música popular, estroncada tantes vegades i tan sovint renegant de la pròpia tradició que impossibilita una operació com aquesta, que beu des de la “chanson” a la samba.

El recital de Xavier Sabata amb Laberintos ingeniosos (dirigit per Xavier Díaz-Latorre) de música anglesa dels segles XVI i XVII, ens ensenya que en una humil ermita de Mataró es pot donar un dels millors recitals de l’estiu, lluny dels oripells dels festivals que es pretenen únics i excel·lents.

Tota una lliçó.


22 - 08 - 2008