No s’han apagat encara les veus de
lloança a Ovidi Montllor en l’aniversari de la seva mort, però aviat
s’apagaran. S’apagaran les que s’han alçat aquestes setmanes de commemoracions
i quedaran les poques, i modestes, que durant vint anys no han parat de
reivindicar una figura, una obra i una actitud tan excepcionals i necessàries
com les seves.
Després del gran foc d’encenalls, res més. Desert i cendra, oblit. Com sempre.
Una cosa: Que molts dels qui ara
gairebé el santifiquen són els mateixos que li van negar el pa i la sal mentre
era viu i treballava i volia treballar. Si no va poder gravar el seu darrer
disc, si ningú no el contractava, si vivia gairebé en l’ostracisme era perquè
institucions, mitjans, estructures i sobretot persones, persones amb nom i
cognoms, l’ignoraven sistemàticament perquè “això ja no es porta” o perquè els
era incòmode. I ara hem de sentir: “Que bo que era l’Ovidi, quina llàstima!”
Una altra cosa: Hem d’esperar que es
morin en Quico Pi de la Serra o en Rafael Subirachs, per exemple, perquè se’n
faci cas, es posin al lloc que es mereixen i puguin fer i exhibir la seva feina
amb normalitat?
Doncs sembla que sí. I, mentrestant, no
cal ni que mengin, que ja els afalagarem quan s’hagin mort de pena, o de gana.
publicat el 17 de març de 2015
