ni educar ni ensenyar (16)

No sembla haver-hi una direcció gaire clara en les darreres decisions del Departament d’Ensenyament. Ara es recomana als professors que ensenyin les matèries a base d’exercici pràctics sobre elements de l’entorn proper a l’alumne. Sorpresa! Novetat! Des dels primers moments de la renovació pedagògica d’aquest país, que podríem situar als anys seixanta, aquesta ha estat una premissa bàsica, programàtica i practicada arreu.

A què ve, doncs, ara? L’objectiu no és cap altre que fer que els alumnes catalans treguin millors puntuacions en les proves de l’informe PISA. És a dir: No cal que aprenguin, sinó només que aprovin uns exàmens europeus i ens facin quedar bé.

En lloc de tants consells, potser l’aprenentatge dels alumnes seria millor si hi hagués més mestres, menys alumnes a les aules, mestres de reforç, currículums més racionals i les condicions mínimes que mestres i pares reclamen insistentment.

Una altra obsessió del Departament d’Ensenyament és l’augment d’hores de classe, com si això fos garantia d’alguna cosa; i especialment les de matemàtiques, com si fossin l’únic camí per a desenvolupar la intel·ligència, la capacitat cognitiva, l’esperit crític i tots els aprenentatges, coneixements i habilitats que es demanen a l’escola. Amén.

Publicat el 25 - 01 - 2013

ni ensenyar ni educar (10)

No han parat de repicar campanes per la informatització de les aules. I ara les escoles diuen que les connexions a internet no són prou potents ni segures, que no estan a punt les xarxes internes o que no tenen els ordinadors.

Però més enllà d’això hi ha dues qüestions de base de què es parla massa poc:

Les adaptacions informàtiques que s’han fet dels llibres de text solen ser un frau: la transposició a pantalla d’allò que era en paper i amb alguns exercicis per fer a l’ordinador. Només canvia el suport però el mètode és el mateix. Passa igual amb les pissarres-pantalles tàctils, que tampoc no fan canviar l’esquema de l’aprenentatge.

I és més greu encara quan en la majoria de programes i materials s’obvia que l’ordinador és l’eina que ens connecta amb el món per internet. A l’alumne no se li dóna l’oportunitat d’aprendre a buscar per la xarxa la informació que necessita i aprendre a triar-la, processar-la, jutjar-la i assimilar-la. Tot ho ha de treure dels materials acotats i aïllats que se li ofereixen. I continuarà essent analfabet i indefens en el món de la informació global.

L’altra qüestió, delicada i fonda com la primera, és la desaparició dels llibres i de les biblioteques personals (i d’aula) i el treballar únicament amb ordinador.

10 - 09 - 2010

educar? (2)

No m’ho creia, i ho veia al diari: S’engega una col·lecció de clàssics de la literatura catalana amb el llenguatge renovat per a estudiants i universitaris d’avui. Molt bé, no és la primera vegada. Fer llegir als setze anys el Tirant lo blanc en la versió original pot provocar l’efecte contrari al que es busca.

Però segueixo llegint (i cito literalment): “A l'època d'Àngel Guimerà, les mongetes s'esclofollaven. Ara simplement es pelen. I els indiots de finals del segle XIX ara són galls dindi”. És a dir, que on Guimerà diu “esclofollar” i “indiot” hi hem posat “pelar” i “gall dindi” perquè els joves, pobrets, no ho entendrien.

De quins joves parlem? De barcelonins que no han sentit mai aquests mots? Què passa amb els milers de joves que els tenen en el seu vocabulari o en el dels seus pares? Quina política lingüística és aquesta?

I quin és el jove que davant de “indiot” o “espellofar” no és capaç de deduir-ne el significat pel context? I que no hi ha diccionaris? Ni notes a peu de pàgina? No havíem quedat que llegir enriqueix el vocabulari? O ja no cal que els joves ampliïn el repertori lèxic? Educar és ajudar a créixer, i es creix només superant dificultats. Hi ha accions que només serveixen per a crear invàlids i atacar la llengua.

14 - 09 - 2007