ser-hi sense ser-hi

No fa gaires anys, allò que importava, l’objectiu vital era viure l’instant, gaudir l’ara i l’aquí amb totes les possibilitats i totes les forces. I potser encara ho és, però això s’acaba.

L’ara i l’aquí estan desapareixent de l’existència i de l’experiència. L’experiència del real és substituïda per la de la ficció, que es viu més intensament que la realitat. 

Es va pel món, per la ciutat o al mig de la natura, amb auriculars, aïllant-se dels sons que conformen i expliquen el món. Es viatja fixant els ulls en la ficció d’una pantalla i oblidant el lloc on s’és. Les experiències físiques i sensorials ja no són les de l’entorn sinó les que ens procuren les ficcions.

La vida esdevé cada cop més una activitat adreçada no a la vida mateixa sinó a un imaginari irreal: vídeos, films, vídeojocs, música, xarxes...

Una música, sovint amb paraules, que no deixa pensar ni reflexionar; unes ficcions controlades i controladores; un imaginari que fa oblidar els problemes reals i el propi lloc en el món i els compromisos; unes xarxes un que empenyen a viure no pas l’experiència sinó la seva repercussió en els altres...

Hi ha molt d’escrit i reflexionat sobre els mecanismes de control social, però sembla que només ho han llegit i entès els controladors.

publicat el 04 - 12 - 2015

des de Béla Tarr

No crec que pugui parlar de res més que del darrer, i últim, film de Béla Tarr. Quan una obra d’art és de debò i trasbalsa l’espectador fins a l’arrel (que per això deixa de ser espectador), l’efecte d’aquest estar fora del món dins l’ànima mateixa del món, el “thambos” d’Aristòtil, pot durar hores o dies; i aquest article té un termini de lliurament.

Volia parlar d’alguns comentaris que s’han dit o escrit sobre l’obra de Tàpies i sobre algunes de les ximpleries que s’han sentit arran de l’escultura d’Antoni Llena dedicada als castellers, a Barcelona.

De tota manera, parlar d’aquesta gran pel·lícula (The Turin Horse) és també parlar de Tàpies i de Llena.

Perquè aquesta és una de les poques obres d’art d’aquest decenni fetes en llenguatge cinematogràfic. La resta de films no deixen de ser historietes més o menys interessants, més o menys ben explicades en format pel·lícula.

Perquè l’art (cinema, escultura, pintura...) és allò que està més enllà de la raó i dels sentits, allò que ens explica a tots i cada un de nosaltres, els d’avui, els d’ahir i els que vindran.

Perquè és “allò que és”, en sentit ple, i només pot ser d’aquella manera en què és.

Qui ha conegut la Llum (Tarr, Tàpies, Llena...) ja no pot conformar-se amb bombetes de 25w.

24 - 02 - 2012

de viure-ho

No vaig seguir la visita de Ratzinger a Barcelona, no calia. Però passant per davant d’un televisor vaig poder veure i sentir dues declaracions ben eloqüents de testimonis del fet.

Una senyora estava molt contenta perquè, tot i el pas fugaç de l’automòbil papal, n’havia pogut gravar una pel·lícula de quinze segons, i una adolescent estava molesta perquè no li havia pogut fer ni una fotografia.

Cap de les dues persones no parlava de l’experiència viscuda, de la sensació de ser en aquell lloc en aquell moment, del fet de ser testimoni directe de l’esdeveniment. La importància i el centre d’interès no estaven en la vivència present i viscuda, sinó en el seu emmagatzemament i en un futur record.

No havien viscut l’acte que anaven a veure sinó la projecció de futur en un testimoni gràfic i en un “jo hi era”. No havien viscut l’acte en present, sinó el seu propi paper de testimoni en un futur. Havien canviat l’experiència del moment per un record i per una construcció del jo. El “jo ho visc” substituït per un “jo ho tindré”.

És evident que la tecnologia ens ha portat un canvi de cultura. I de vida. Però també és evident que potser ens convé reflexionar sobre com vivim les emocions i les sensacions i posar la tècnica al servei del present viu.

19 - 11 - 2010

Ayats i Salrach

No hi ha experiència lectora profunda que no ho sigui d’emoció i de coneixement. Que no ens aporti l’emoció a través del coneixement i el coneixement a través de l’emoció. Darrerament dos llibres ens ho han fet reviure de nou.

L’un és de Jaume Ayats. Després de desbrossar la història de l’“invent” de la sardana i estudiar a fons els cors obrers, ha escrit un llibret magnífic: Explica’m una cançó (Rafael Dalmau ed.), on explica 20 cançons tradicionals catalanes. En dóna una útil versió crítica i planament n’explica origen, història, variants i curiositats. Amb el rigor i l’amenitat que tan bé conjuga, i amb la seva ironia i moltes picades d’ullet, fa que el lector se senti com un contertulià privilegiat i mostra que es consolida un nou concepte de folklorista.

L’altre és La fam al món, de Josep M. Salrach (Eumo ed.). Una història de la fam al món a través dels temps. Si d’entrada el tema sembla interessant, endinsar-s’hi és fascinant. Des de l’antiguitat fins avui n’analitza la història i hi fa veure llums i ombres en el present. Posa en joc tota mena de disciplines i fa que un assaig d’alta volada esdevingui una lectura apassionant i intensa, com una novel·la impossible d’abandonar.

Dos llibres que fan salivera a la raó i a l’emoció.

22 - 05 - 2009