Sant Jordi: Pleguem?

No puc començar sense esmenar l’últim paràgraf de la darrera columna (del 9 d’abril). Evidentment, hi havia de dir que el món de debò és el dels funcionaris d’Ensenyament i no el dels pensadors i pedagogs.

I ara, quatre coses sobre Sant Jordi:

1. No cal insistir més a dir que Sant Jordi ja no té res a veure amb la literatura i cada vegada menys amb la cultura i que ja només té relació amb la indústria editorial; una indústria i un mercat com qualssevol altres, dels quals els literats en són gairebé absents.

2.Tampoc no cal dir que el regal de la rosa ha esdevingut un fenomen encara pitjor que el Dia del Pare o muntatges semblants.

3. Ni que els mitjans de comunicació han convertit Sant Jordi en una competició econòmica i mediàtica del més venut, ben lluny de la cultura i de l’esperit de la festa.

4.  I que el món editorial castellà ha entrat a Sant Jordi a sang i foc; ja edita en funció del 23 d’abril i no de la seva fira de maig i està arraconant de la diada el món editorial i cultural català. I el públic el segueix.

5. I el gremi de llibreters sembla preocupar-se només per seu monopoli, ignorant la realitat cultural d’aquest país.

6. I que amb tot això, potser que ens replantegem la festa i diguem les coses pel seu nom, o que pleguem.

24 - 04 - 2009 

no tenim llibres

No és gens fàcil que un amic estranger se’n vagi d’una visita a Catalunya amb una selecció dels llibres més representatius de la poesia catalana contemporània. A la majoria de llibreries no hi són. I molt d’ells ni tan sols existeixen.

Ell, perplex, demana que com és que les llibreries no tenen una selecció dels llibres i poetes imprescindibles. “Que no us interessa?”, “Que no estimeu la vostra cultura?”. I segueix: “I com és que en molts casos no hi ha edicions assequibles i dignes de les obres importants, o obres completes, d’aquests autors fonamentals?” I per què les editorials no s’ocupen de reeditar aquells volums importants? “I les institucions no tenen un sistema d’ajuda eficaç per a editar o reeditar llibres importants i poc rendibles?”. Les respostes són llargues. O estremidorament simples i exactes.

No és gens fàcil fer classes de literatura contemporània i recomanar llibres. La majoria d’edicions que es mostren als alumnes ja no existeixen. Moltíssimes edicions de fa quinze o trenta anys estan exhaurides i ningú pensa reeditar-les. I els alumnes demanen: “I ara, com podem llegir això?” “Com és que aquests llibres interessants i importants no estan a l’abast dels nous lectors?”.

La resposta és també tan simple que fa basarda.

17 - 10 - 2008

de què parlo?

No sé per on començar. Tinc 1250 caràcters i un munt de temes esperant.

Podria especular sobre el fet que en el suplement dels 30 anys d’aquest periòdic la cultura hi tingui un pes més aviat migrat i no hi ha ni una secció ni una ratlla sobre el teatre o les arts visuals o plàstiques, quan sí que n’hi ha per la literatura i la música, que han tingut una evolució i una transcendència del mateix ordre que aquelles dues.

Podria parlar de la trista actuació de la presidenta del gremi de llibreters aquest Sant Jordi a Vic, i de l’encara més trist acatament cec de l’ajuntament a la seva proposta de només deixar muntar parades a través de llibreries, menyspreant autors, petits editors, associacions o grups que editen llibres o revistes, menyspreant la tradició i la dinàmica social, que són, al capdavall, allò que està a la base del seu negoci, i focalitzant els problemes del gremi en un punt llunyà dels problemes reals i de base.

Podria provar d’entendre les raons de fons d’un munt d’actuacions municipals: en urbanisme, en educació, en cultura, en equipaments, en la campanya del civisme... Podria, però de moment em sembla que més m’estimo no provar d’entendre, no arribar a les raons de fons. A vegades la llum porta a llocs que poden fer por.

02 - 05 - 2008

llibres i edificis

No podré parlar del dia de Sant Jordi. No podré queixar-me que el tema sigui qui ha venut més, no podré parlar de la conversió d’un fenomen cultural en una competició comercial, no podré parlar dels causants de tot això: mitjans de comunicació, editors, llibreters i un públic gregari. No podré explicar que això no té res a veure amb la literatura, no podré dir que a les grans editorials els preocupa només l’aspecte empresarial, que hi manen els economistes i no els editors, que parlen de “productes” i mai de literatura. No podré demanar que quan es parli d’això no s’esmenti la paraula “literatura”.

I no podré perquè vull parlar de la trampa dels polítics i els urbanistes.

Fa quinze dies parlava de les adoberies. I ha passat el que ja ens temíem. En unes setmanes que no comprometen al consistori entrant ni castiguen el que ja plega, s’ha enderrocat el barri. Això sí: conservant l’edifici de les adoberies, testimoni absurd, trist i buit de sentit, convertit en pisos de luxe, edificis privats que no podran complir cap funció social ni pedagògica, al mig d’un barri del qual s’esborrarà tot el seu caràcter i la tipologia per convertir-lo en uns carrers adotzenats i vulgars.

Ah! i no ens queixem, que es veu que ho fan molt bé, i legalment.

27 - 04 - 2007