alienant

No és fàcil mirar-se el món des de lluny, prejudicis i costums ens filtren mirada i judici. Però és un exercici que cal fer si volem sobreviure com a individus.

Observar un concert multitudinari on milers de persones perden la seva voluntat, pot ser una experiència terrible i pot recordar escenes dels moments més dramàtics i tristos de la història.

Però no cal anar a aquests extrems; en música, en literatura, en cinema, en els productes d’entreteniment derivats de les arts, l’alienació és present arreu, cada vegada és més eficaç i les seves formes més subtils ja es presenten com a actituds o gustos “diferents” o “alternatius”, i són proclamades per mitjans i crítics que es creuen independents.

Adorno deia que al públic només li fa efecte allò que li és familiar, allò alienat; que només li és intel·ligible i accepta allò que no necessita comprendre.

Però qui s’escolta els filòsofs? Qui els fa cas? Qui els llegeix quan es tenen a l’abast tantes receptes buides que no es necessiten comprendre i tranquil·litzen del tot?

La supervivència (no només cultural) de l’individu depèn del fet que vulgui deixar de ser peça alienada en aspectes tan simples com allò que ens han fet creure que són els “nostres gustos personals triats amb independència”. 

Publicat l'11 de gener de 2013

TALLAR AMARRES

No hi ha dubte que més tard o més d’hora aquest serà un país normal, i això vol dir independent políticament (o “amb estructura d’estat pròpia”).

Ara bé, els dubtes comencen en plantejar el tema de la independència cultural. És a dir: unes estructures de pensament pròpies, una constel·lació de referents culturals propis, una tradició assumida; marcs de definició d’un poble.

La colonització castellana ens ha dut a la situació de totes les colònies (l’índia anglesa o l’Algèria francesa): la substitució dels referents culturals propis pels de la metròpoli i la sobrevaloració dels forans i la infravaloració dels autòctons.

No es tracta de construir-se un clos aïllat, però sí de tenir un marc ben definit, una cultura pròpia. No autista, però sí pròpia. Sentir-se de la tradició i del món de Salvat Papasseit o Toldrà i tenir a la mateixa distància identitària Lorca i Valéry o Chapí i Ravel, per exemple (a part de les afinitats estètiques, que no tenen fronteres −però sí condicionants).

Han fet que ens construíssim un món de referents culturals que no és el nostre. És el primer graó del genocidi cultural; és a dir, nacional. Tirar això enrere és una de les grans tasques en la construcció d’una nació independent. I depèn de cada un de nosaltres.

publicat el 21 de setembre de 2012

ON ANEM? (2)

No acabaríem mai el tema de les desculturitzacions que estem patint. Només un darrer comentari.

L’anterior columna esmentava Prat de la Riba i el seu projecte nacional, que en cultura tenia uns eixos fonamentals; entre d’altres: escola, biblioteques i implicació social a tots nivells (des del mitjans de comunicació a allò que en podríem dir “estat d’opinió”, “actuació quotidiana” o “el botiguer de la cantonada”); implicació social que vol dir creure en un projecte de país, creure en la cultura com a un dels fonaments d’aquest projecte i creure en el paper que cadascú des de la seva actuació diària hi pot jugar i hi ha de jugar.

Res més lluny de la realitat dels nostres dies. Organismes públics, institucions privades, polítics i agents culturals de tota mena, hereus d’aquesta política (i que encara en viuen) han dilapidat allò que en quedava de construït i sembla que vulguin sembrar-hi sal.

Els que no van en aquesta direcció suïcida són pocs i sense altaveus, impotents i ofegats per la buida faramalla, l’espectacle lluent però putrefacte i anorreador, la imitació estèril, els falsos didactismes, la falsa universalització del saber, els dictats dels empresaris...

A aquest pas, potser aviat pensar serà allò que en diuen “cultura d’elit”.




publicat el 24 d'agost de 2012

de pardals i raves

No sé com s’escullen o es normativitzen els topònims locals, ni si hi ha algun sistema de revisió i acceptació per part de cap autoritat lingüística.

Això ve a propòsit del nou centre cívic de Vic, batejat com “can Pau Raba” ja que ocupa l’antiga masia d’aquest nom. No n’estic del tot segur, però en una casa de pagès aquest malnom segurament ve del “rave”, l’hortalissa. Si es troba documentat amb la grafia “raba” no deu ser més que una degeneració ortogràfica, molt habitual en topònims i cognoms, i no deixa de ser una irregularitat, com tantes que trobem en mapes i documents des del segle XVII fins al XIX com a mínim.

Si és així, haver-lo mantingut no deixa de ser perpetuar una alteració ortogràfica d’un nom que, per altra banda, s’ha mantingut sempre en la tradició oral i no pas en l’escrita. Si no hi ha raons de pes, l’opció per aquesta grafia és ben estranya.

En canvi, en un altre punt de Vic es va eliminar l’alteració popular que havia fet que tradicionalment es conegués com a “Sot dels pardals” i es va restituir la denominació originària: “Sot dels pradals”. ¿Algú sap per què aquí es va restaurar el nom original menystenint la desviació popular (en la pronúncia) i a can “Pau Raba” s’ha mantingut la desviació (i errada) ortogràfica?

11 - 02 - 2011

els perquès de les coses

No hi deu haver gaire gent en aquest país que no hagi visitat esglésies als pobles dels Pirineus.

Qui més qui menys podrà recordar altars i pintures, i els cors, amb la barana, els bancs i a vegades altres mobles de fusta (generalment tot empolsinat i trist d’abandó) i també alguns estris trobats tafanejant per les sagristies.

Parlo d’aquestes imatges després de llegir el llibre Cantadors del Pallars, de J. Ayats, A. Costal i I. Gayete (i d’escoltar-ne el CD i veure’n el DVD d’A. Gallardet). Des del 2006, l’equip de recerca de la UAB dirigit per Ayats ha fet una extraordinària tasca d’investigació i revalorització dels antics cants masculins a les esglésies dels Pirineus, i aquest llibre n’és un excel·lent primer tast.

I volia parlar de com aquest estudi també il·lumina i explica allò que els nostres ulls ignorants han vist sempre en aquestes esglésies. Tot té una funció i una explicació que aquest equip ha tret de l’oblit i ha interpretat.

No hi ha goig més gran que entendre. I que en poques pàgines tinguem notícia de l’activitat dels “cantadors” i se’ns expliqui el funcionament de l’espai en les esglésies dels Pirineus, els rols socials i els perquès de cada objecte dels que sempre hi hem vist, és un gran plaer i una satisfacció plena.

27 - 08 - 2010