ai la llengua!

No hi ha dubte que les xarxes socials són un bon aparador del que es fa i el que es pensa. Però es poden girar contra aquell qui s’exhibeix, mostrant una realitat ben pobra.

És el cas d’alguns escriptors o gent de cultura que en facebooks, twitters o blogs exhibeixen una preocupant manca de coneixement i domini de la llengua i la redacció.

No es tracta de les concessions i girs dels missatges breus o dels textos apressats, sinó d’errors elementals d’ortografia, de morfologia o de redacció en textos convencionals. I, encara, hi ha qui mostra un preocupant desconeixement de qüestions bàsiques de la seva matèria (literatura, art, música...)

El més greu és que aquestes mancances es mostren impúdicament, sense cap mena de vergonya ni complex; no els preocupa gens aquest desconeixement. On són la consciència i la sensibilitat de la llengua? On és la consciència professional?

Confessions inconfessables de correctors d’editorials corroboren aquesta realitat, i fa plorar (o riure) llegir declaracions d’alguns autors o crítiques als seus llibres quan se’n coneixen les tristes interioritats reals.

Sabem que no és or tot el que lluu, però ensenyar així les vergonyes posa molta llum sobre la realitat d’una cultura que potser no coneixem prou a fons.

 publicat el 10 - 01 - 2014

nobel i editors

No acostuma a passar que el Nobel de literatura sigui popular i habitual de molts lectors. Sol ser desconegut i amb pocs llibres traduïts (o cap) i d’escassa difusió.

Estem acostumats que el Nobel de literatura és conegut només per pocs lectors, com passà amb Tranströmer, Müller, Mo Yan, le Clézio, Pamuk o Jelinek. Per això és reconfortant que Alice Munro, el darrer Nobel, sigui força popular entre el públic català.

I es deu, naturalment, a una petita editorial, Club Editor, i a la seva editora, Maria Bohigas, que el 2010 va començar a publicar aquesta especial autora canadenca i que l’ha anada introduint llibre a llibre de la mà de la traductora Dolors Udina, fins al darrer llibre, Estimada vida, que de boca a orella els darrers mesos ha tingut un relatiu èxit merescut.

Si molts lectors catalans poden estar orgullosos de conèixer i estimar el darrer Nobel, no és gràcies a una gran editorial. Les grans solen treballar a cop de talonari comprant èxits anunciats seguint les directrius dels grans grups mediàtics tot esperant que els caigui cada un o dos anys un best seller per salvar-los els comptes i el prestigi.

Les petites estimen la literatura, els llibres i la feina ben feta. Busquen, innoven, eduquen. Són, “simplement”, editorials.

publicat el 17 - 10 - 2013

absoluts i epígons

No cal fer gaire memòria per recordar els elogis que s’han fet de la novel·la El perfum, de P. Süskind, sobretot de les pàgines on es descriuen les olors d’un París entre putrefacte i divinalment exquisit.

Ara rellegia La mort de Virgili, de Hermann Broch (en una traducció excel·lent de Joan Fontcuberta, que, com ja és costum, l’editorial no ha reeditat, privant als nous lectors d’una de les obres cabdals de la narrativa i el pensament del XX). Doncs bé, a l’inici hi ha una llarga seqüència del camí de Virgili, malalt, des del port de Bríndisi fins al palau d’Octavi August. Un extraordinari trajecte enmig d’una gernació enfollida, cridòries i cants, clarobscurs, pudors, misèries...

No voldria ni insinuar que Süskind no és un bon escriptor, de cap manera. Però al costat de Broch les escenes de El Perfum no sé quin paper hi farien.

I, és clar: Són molts els lectors que han llegit Süskind, abastament promocionat i reeditat, i ben pocs els que arriben a saber de l’existència de La mort de Virgili.

¿L’esforç que es va fer per promocionar El perfum, no es podria haver fet per fer conèixer La mort de Virgili? ¿No seria una manera de tractar els lectors com ens mereixem? ¿Per què els editors ens maltracten tant i maltracten tant la cultura?

04 - 11 - 2011

no tenim llibres

No és gens fàcil que un amic estranger se’n vagi d’una visita a Catalunya amb una selecció dels llibres més representatius de la poesia catalana contemporània. A la majoria de llibreries no hi són. I molt d’ells ni tan sols existeixen.

Ell, perplex, demana que com és que les llibreries no tenen una selecció dels llibres i poetes imprescindibles. “Que no us interessa?”, “Que no estimeu la vostra cultura?”. I segueix: “I com és que en molts casos no hi ha edicions assequibles i dignes de les obres importants, o obres completes, d’aquests autors fonamentals?” I per què les editorials no s’ocupen de reeditar aquells volums importants? “I les institucions no tenen un sistema d’ajuda eficaç per a editar o reeditar llibres importants i poc rendibles?”. Les respostes són llargues. O estremidorament simples i exactes.

No és gens fàcil fer classes de literatura contemporània i recomanar llibres. La majoria d’edicions que es mostren als alumnes ja no existeixen. Moltíssimes edicions de fa quinze o trenta anys estan exhaurides i ningú pensa reeditar-les. I els alumnes demanen: “I ara, com podem llegir això?” “Com és que aquests llibres interessants i importants no estan a l’abast dels nous lectors?”.

La resposta és també tan simple que fa basarda.

17 - 10 - 2008

llibres i edificis

No podré parlar del dia de Sant Jordi. No podré queixar-me que el tema sigui qui ha venut més, no podré parlar de la conversió d’un fenomen cultural en una competició comercial, no podré parlar dels causants de tot això: mitjans de comunicació, editors, llibreters i un públic gregari. No podré explicar que això no té res a veure amb la literatura, no podré dir que a les grans editorials els preocupa només l’aspecte empresarial, que hi manen els economistes i no els editors, que parlen de “productes” i mai de literatura. No podré demanar que quan es parli d’això no s’esmenti la paraula “literatura”.

I no podré perquè vull parlar de la trampa dels polítics i els urbanistes.

Fa quinze dies parlava de les adoberies. I ha passat el que ja ens temíem. En unes setmanes que no comprometen al consistori entrant ni castiguen el que ja plega, s’ha enderrocat el barri. Això sí: conservant l’edifici de les adoberies, testimoni absurd, trist i buit de sentit, convertit en pisos de luxe, edificis privats que no podran complir cap funció social ni pedagògica, al mig d’un barri del qual s’esborrarà tot el seu caràcter i la tipologia per convertir-lo en uns carrers adotzenats i vulgars.

Ah! i no ens queixem, que es veu que ho fan molt bé, i legalment.

27 - 04 - 2007