Després del Dia

No falten mai, passat Sant Jordi, els comentaris sobre com ha canviat la festa i com ha canviat el món del llibre i la literatura. Tant, que fa uns anys algú va proposar de deixar aquest dia com a “Dia del llibre” i en una altra data instituir el “Dia de la literatura”. 

És evident que per Sant Jordi la literatura té un paper marginal, en una dinàmica on la indústria editorial aposta pels productes més vendibles i més rendibles a curt termini, i també més efímers, en detriment dels llibres “de fons”, sòlids, de vida llarga. (Caldria recordar que narrar una història no és sinònim de fer literatura.)

Les lluites per ser “el més venut”, “el que ha signat més i a més llocs” i “aquell amb qui s’han fet més selfies” seran el que siguin, però retraten força bé l’estat d’una societat literària i d’una cultura.

Ens sentim molt cofois de la diada i ens creiem ser una societat lectora sòlida i madura. Però que en un dia es vengui el 20% del total de llibres de l’any no és un indicador gens positiu.

Tot això ja ho sabíem. La novetat dels darrers anys ha estat veure com alguns autors d’obra consistent, sense cap necessitat s’han deixat endur per aquest remolí de despropòsits.
Vanitat? Pressions editorials? Sigui el que sigui, sap greu i és preocupant.

 publicat el 4 de maig de 2018

"va com va"

No falten gaires setmanes perquè Joaquim Carbó publiqui una novel·la per a adults a l’editorial Males herbes.

Que un escriptor publiqui un llibre en una editorial és d’allò més normal, però aquest cas es mereix un comentari.

Tothom coneix Joaquim Carbó com a cofundador i puntal de Cavall fort, agitador cultural i sobretot com a escriptor de narrativa infantil i juvenil. Però Carbó va començar com a narrador per a adults, i sempre ha continuat essent-ho i reivindicant-se’n, tot i que el món literari l’ha volgut encasellar en els gèneres per a joves. 

Una nova novel·la “per a adults” de Carbó, doncs, és una notícia que cal celebrar.

L’altra part de la notícia és que el llibre el publicarà Males Herbes, una editorial jove, portada per gent jove, que s’ha distingit per unes publicacions, atrevides, modernes i desafiants de les consuetuds editorials. 

No ens equivocaríem de gaire pensant que els editors de Males Herbes han crescut amb textos de Carbó (i potser hi han après a llegir i a estimar la llengua i la literatura). Així doncs, amb aquesta publicació es tanca d’una manera exquisida i meravellosa un cercle de generacions i de cultura. I en mostra com és (o hauria de ser) una cultura normal, de fluxos intergeneracionals i d’admiració mútua.

publicat l'11-09-2015

fer llibres

No han faltat aquests dies elogis a l’editor Jaume Vallcorba i lamentacions per la seva mort. Certament, és una pèrdua important i aquest país n’anirà coix. Tot el país se’n ressentirà, i no només “el món cultural”, com han dit alguns; ja que el llibre, la cultura, afecta a qualsevol àmbit de la vida i de les activitats d’una comunitat.

Però també és cert que al costat d’editorials com la de Vallcorba, de prestigi reconegut i amb gran presència i projecció, hi ha un bon nombre d’editors independents, petits, que amb grans esforços personals duen a terme una feina rigorosa d’edició, de renovació, de recerca, de risc, d’especialització... En definitiva, la tasca essencial de l’editor, a la qual fa temps que han renunciat els grans grups editorials, que han esdevingut simples negocis de fabricació de llibres, sense gaire, o cap, interès en el llibre, en la literatura i en la cultura.

Són editors vius, actius, amb iniciativa, amb amor, que lluiten contracorrent i que tenen en contra tot el sistema comercial i mediàtic, que editen en uns temps en què fer-ho és una heroïcitat, que obren els horitzons de la nostra cultura.

Són ells els qui de debò estan construint el país, i a ells els devem molt més del que no ens pensem. Per ara i per demà.

publicat el 5 de setembre de 2014

llibres i literatura

No es tracta de queixar-se dels llibres anomenats “mediàtics” i d’atacar aquestes pràctiques. No val la pena i, al capdavall, algunes editorials poden publicar llibres de qualitat gràcies als beneficis d’aquests productes.

Però sí que es tractaria de dir les coses pel seu nom. Potser fa massa temps que sota el mateix concepte, “llibres”, anomenem elements ben diferents, i d’aquí vénen malentesos i confusions.

Un llibre no és altra cosa que un suport, que pot contenir materials molt diversos. Un receptari de cuina és un llibre, i una guia de viatges, i un llibre de física. Són llibres però, en principi, no en diem literatura.

Anem més enllà: Que un llibre contingui una història narrada amb llenguatge, que sigui una novel·la, no garanteix tampoc que aquest contingut sigui literatura. A la literatura se li demana més que una història àgil, entretinguda o interessant. Com a un poema per ser literatura se li demana més que una forma i una retòrica. L’art, a qui pertany la literatura, vol més que això.

Hi ha, doncs, per un cantó, llibres que expliquen històries, llibres d’idees o llibres en un llenguatge poètic. I, per un altre cantó, llibres que contenen literatura.

A veure si comencem a dir les coses pel seu nom. Potser tot ens aniria millor.

Publicat el 17 - 04 - 2014

editors?

No fa gaire s’han lliurat a Palma els premis “Cavall verd”, al millor llibre de poesia i a la millor traducció de poesia editats el 2011. Ragtime, de Francesc Garriga, i la traducció feta per Antoni Clapés de Tomba de Lou, de Denise Desautels, han estat els llibres premiats.

Aquests són dels pocs premis en què no compten interessos editorials ni comercials. Es donen a llibres ja publicats i són purament premis de prestigi. I és ben simptomàtic que els llibres premiats no pertanyin a cap dels grans grups editorials, sinó a dues iniciatives modestes que sobreviuen a contracorrent i amb gran esforç: LaBreu i Cafè Central.

Simptomàtic perquè és evident que les grans editorials han abdicat de la seva funció editorial. Han passat a ser empreses on només compten criteris empresarials i que han oblidat qualsevol relació amb la literatura, amb la cultura o amb la seva gent. Els fills d’ESADE han substituït els fills de les facultats de lletres.

Així s’entén la darrera acció del més gran grup editorial català: Treure de circulació els quatre volums de l’obra completa de Verdaguer, convertir els exemplars en pasta de paper i fer així que enlloc no es pugui trobar l’obra d’un dels poetes més emblemàtics del país.

Això són editors? Simplement: no.

Publicat el 20 - 04 - 2012

Sant Jordi: Pleguem?

No puc començar sense esmenar l’últim paràgraf de la darrera columna (del 9 d’abril). Evidentment, hi havia de dir que el món de debò és el dels funcionaris d’Ensenyament i no el dels pensadors i pedagogs.

I ara, quatre coses sobre Sant Jordi:

1. No cal insistir més a dir que Sant Jordi ja no té res a veure amb la literatura i cada vegada menys amb la cultura i que ja només té relació amb la indústria editorial; una indústria i un mercat com qualssevol altres, dels quals els literats en són gairebé absents.

2.Tampoc no cal dir que el regal de la rosa ha esdevingut un fenomen encara pitjor que el Dia del Pare o muntatges semblants.

3. Ni que els mitjans de comunicació han convertit Sant Jordi en una competició econòmica i mediàtica del més venut, ben lluny de la cultura i de l’esperit de la festa.

4.  I que el món editorial castellà ha entrat a Sant Jordi a sang i foc; ja edita en funció del 23 d’abril i no de la seva fira de maig i està arraconant de la diada el món editorial i cultural català. I el públic el segueix.

5. I el gremi de llibreters sembla preocupar-se només per seu monopoli, ignorant la realitat cultural d’aquest país.

6. I que amb tot això, potser que ens replantegem la festa i diguem les coses pel seu nom, o que pleguem.

24 - 04 - 2009 

desil·lustrats

No hi ha res a fer. I aquell article de 1895 que Joan Maragall va deixar inèdit, “La independència de Catalunya”, sovint revé amb una actualitat esfereïdora.

Les darreres dècades Catalunya ha estat pionera en la il·lustració de llibres infantils i n’ha estat punt de referència a tot Europa. Tant, que la il·lustració nova, estèticament trencadora i contemporània és coneguda com “catalana” o “de Barcelona”. I les editorials catalanes han tingut molt a veure en aquest procés. A Espanya les coses sempre han estat diferent. Els agrada una il·lustració més clàssica i conservadora; més antiquada i “quica”, que diem nosaltres.

D’això se n’ha beneficiat una colla de generacions de catalans, que des dels llibres han tingut una educació visual privilegiada i una amplitud de mires envejable.

Però ara la majoria d’editorials catalanes pertanyen a grans grups espanyols, amb una política comercial espanyola (messetària) que bandeja sistemàticament aquesta estètica i aquests il·lustradors. I aboquen els nens a un seriós retrocés, i de retop fan retrocedir i envellir els conceptes estètics (i no només estètics) de les generacions futures.

Quanta raó es té dient que la cultura depèn de qüestions que en semblen ben lluny! I quanta raó tenia Maragall!

14 - 11 - 2008