veus de la mediterrània

No deu ser gaire oportú parlar d’una exposició que ja no es pot veure (i menys si fins ara ha estat a Manresa). Però com que de març a desembre s’instal·larà al Museu de la Mediterrània de Torroella de Montgrí, que l’ha produïda, ja tenim excusa.

A “Veus de la Mediterrània” Jaume Ayats i Joaquim Rabasseda mostren un estudi de les cultures de la Mediterrània occidental a través de la veu, del seu ús en diferents situacions.

La veu (no confonguem amb el llenguatge) acompanya, defineix i construeix els moments i les activitats de l’individu i de la comunitat; i el seu ús i la seva materialització depassen qualsevol frontera política o cultural.

Es tracta d’una exposició d’allò tan intangible i inexposable com és la veu, pensada i feta com un retaule visual i sonor ordenat temàticament (carrer, treball, mercat, joc...), on cada peça és un breu vídeo fet de petits fragments de cants, crits, sons, tonades o pregàries enregistrats arreu de la Mediterrània occidental. Una veritable composició musical i visual, amb magnífiques imatges de Germen Coll.

Ben lluny dels didactismes empetitidors, l’exposició s’explica sola, sense pràcticament cap text, i el visitant en surt ric i amb unes ganes immenses de tornar-hi a entrar.

Aquest 2010, a Torruella.

15 - 01 - 2010

som qui som?

No passa castanyada que no es parli arreu de la substitució de pràctiques tradicionals autòctones pel comerç i per tradicions que responen a altres sistemes culturals.

Els senyals d’identitat que comporta la tradició s’han anat esborrant de la realitat popular i se sol cercar remei en la conservació purista d’aquestes pràctiques o creences, oblidant que la cultura tradicional perquè sigui realment popular ha d’adaptar-se als temps, que la conservació fossilitzada de la tradició comporta la seva mort per desconnexió amb el present. No actuen així altres cultures, com les colonitzadores, i és una causa que guanyin terreny en l’imaginari i la pràctica populars (a més de tenir un aparell d’estat).

És cert que ara vivim un moment àlgid d’aquestes formes conservades (i conservadores) del nostre folklore. Possiblement sigui el seu cant de cigne, o és l’inici de la seva conversió en anècdota buida, com passa en altres pobles on la identitat cultural és només anecdòtica i residual.

Perquè, a més, s’ha iniciat un fortíssim procés de reducció de la identitat cultural —i, per extensió, nacional— a unes formes o pràctiques de cultura tradicional que han passat de ser un reflex d’aquesta identitat a ser-ne l’essència. Un altre principi de la fi?

06 - 11- 2009

Ayats i Salrach

No hi ha experiència lectora profunda que no ho sigui d’emoció i de coneixement. Que no ens aporti l’emoció a través del coneixement i el coneixement a través de l’emoció. Darrerament dos llibres ens ho han fet reviure de nou.

L’un és de Jaume Ayats. Després de desbrossar la història de l’“invent” de la sardana i estudiar a fons els cors obrers, ha escrit un llibret magnífic: Explica’m una cançó (Rafael Dalmau ed.), on explica 20 cançons tradicionals catalanes. En dóna una útil versió crítica i planament n’explica origen, història, variants i curiositats. Amb el rigor i l’amenitat que tan bé conjuga, i amb la seva ironia i moltes picades d’ullet, fa que el lector se senti com un contertulià privilegiat i mostra que es consolida un nou concepte de folklorista.

L’altre és La fam al món, de Josep M. Salrach (Eumo ed.). Una història de la fam al món a través dels temps. Si d’entrada el tema sembla interessant, endinsar-s’hi és fascinant. Des de l’antiguitat fins avui n’analitza la història i hi fa veure llums i ombres en el present. Posa en joc tota mena de disciplines i fa que un assaig d’alta volada esdevingui una lectura apassionant i intensa, com una novel·la impossible d’abandonar.

Dos llibres que fan salivera a la raó i a l’emoció.

22 - 05 - 2009