ni ensenyar ni educar (20)

No fa gaires dies l’escriptor Enrique de Hériz va publicar una columna en un periòdic on relatava amb estupor una visita al Cosmocaixa:

Les sales plenes de pares i mares amb nens; i tots ells, petits i grans, dedicats només a divertir-se amb els experiments, com si fossin passatemps, atraccions de fira. Ningú no llegia cap dels plafons explicatius, ningú no estava interessat a saber –ni a fer saber− els com i els perquè de cada un dels experiments, ningú no estava disposat a treure’n cap altre benefici que no fos el de divertir-se amb uns jocs sense sentit. Ni tan sols silenci, ordre o respecte. La funció d’aquell gran muntatge reduïda a zero.

La curiositat, el desig de saber, ha desaparegut del quadre de valors reals en què una persona es forma. Saber és només un atribut de quatre excèntrics que no saben viure ni saben de què va el món. El coneixement no cotitza a la borsa social.

De Hériz donava la raó al que Huxley va escriure el 1919, que “les democràcies europees han fracassat en l’intent de socialitzar el coneixement”. I cert és també que els pocs estímuls per aprendre, per saber, que podrien donar l’escola i la família, no són res davant de l’allau d’estímuls idiotitzadors i narcotitzants que se’ns ofereixen per tots cantons.

publicat el 29 - 11 - 2013

Ayats i Salrach

No hi ha experiència lectora profunda que no ho sigui d’emoció i de coneixement. Que no ens aporti l’emoció a través del coneixement i el coneixement a través de l’emoció. Darrerament dos llibres ens ho han fet reviure de nou.

L’un és de Jaume Ayats. Després de desbrossar la història de l’“invent” de la sardana i estudiar a fons els cors obrers, ha escrit un llibret magnífic: Explica’m una cançó (Rafael Dalmau ed.), on explica 20 cançons tradicionals catalanes. En dóna una útil versió crítica i planament n’explica origen, història, variants i curiositats. Amb el rigor i l’amenitat que tan bé conjuga, i amb la seva ironia i moltes picades d’ullet, fa que el lector se senti com un contertulià privilegiat i mostra que es consolida un nou concepte de folklorista.

L’altre és La fam al món, de Josep M. Salrach (Eumo ed.). Una història de la fam al món a través dels temps. Si d’entrada el tema sembla interessant, endinsar-s’hi és fascinant. Des de l’antiguitat fins avui n’analitza la història i hi fa veure llums i ombres en el present. Posa en joc tota mena de disciplines i fa que un assaig d’alta volada esdevingui una lectura apassionant i intensa, com una novel·la impossible d’abandonar.

Dos llibres que fan salivera a la raó i a l’emoció.

22 - 05 - 2009

ni ensenyar ni educar (2)

No he oblidat com un poeta explicava les classes de Carme Serrallonga quan ell era jovenet, que esmerçava hores i hores a llegir literatura de debò als alumnes; per exemple A la colònia penitenciària, de Kafka. He sentit explicar amb ulls plens d’il·lusió les classes de Segimon Serrallonga, passió pura i mestratge absolut lluny de programes encotillats: March, i Goethe, i Shakespeare, i Llull, i el Llibre de Job, i Vinyoli; literatura i amor.

En trobaríem molts, de mestres apassionats per la literatura, la història o la botànica, encomanant coneixements, passió, humanitat, rigor i ganes de saber. Qui les va viure recorda aquestes classes i com el van marcar. Ara això es fa impossible. I tothom sap que és una gran manera d’ensenyar, si no l’única.

¿Quants mestres de debò, inoblidables, han deixat l’ensenyament o viuen desencisats esperant la jubilació?

Hi ha mestres i mestretites. Hi ha professors i funcionaris sense esperit. Definitivament, l’administració ho ha preparat tot perquè ara sigui l’hora dels mestretites i dels funcionaris apàtics.

I qui vulgui ser mestre de debò, qui vulgui ensenyar, qui vulgui transmetre passió i coneixement, qui vulgui educar, no tindrà més remei que incomplir les normes i exposar-se a les conseqüències.

 19 - 09 - 2008

jubilar la saviesa

No apareix gaire enlloc, poques vegades se’l crida, no surt als mitjans de comunicació. La seva activitat i docència teatral i escenogràfica ha estat original, innovadora, compromesa, sempre avançada al seu temps. Escoltant-lo, als seus setanta-nou anys, recordava Salvat-Papasseit: “Hi ha joves de vint anys que en volen dir setanta”, i a l’inrevés. I ens preguntàvem com pot ser que un país i una cultura prescindeixin tan alegrement de la gent que els ha construït; com es pot avançar bescantant i oblidant la saviesa i entronitzant la banalitat (i és que no es pot).

I recordava una tarda plujosa de fa un grapat d’anys, quan un dels més grans (reconeguts i premiats) poetes i traductors d’aquest país, professor convidat a una universitat catalana de molt de prestigi, em deia que abandonaria la docència a causa de la quantitat de reunions,  maldecaps i feines burocràtiques que això li comportava. I, efectivament, per la desídia i la poca delicadesa de la universitat, ens vam quedar, tots, sense la docència d’un personatge fonamental en la nostra cultura en el moment en què més saviesa podia transmetre a les joves generacions.

Són dos casos. Però n’hi ha tants! Cada vegada serem més moderns, potser, però més pobres i més desgraciats, segur.

11 - 10 - 2007