Qui mana?

No cal demanar qui mana.

No hi ha metge ni dietista que estigui a favor de la majoria de coses que mengen els infants i joves (i adults), però es van fabricant i anunciant llaminerament.

Tothom sap que la velocitat mata, però els fabricants posen la velocitat com a reclam dels cotxes.

Tothom coneix la brutícia que aboquen els creuers en terra mar i aire, però cada vegada n’hi ha més i els ports se’ls disputen.

És devident que cal menjar menys carn; per a la dieta i per a la contaminació. Però ningú no canvia ens hàbits.

Sabem del cert que el plàstic és una plaga que acabarà amb el planeta, però se’n fabrica i se n’usa més i més.

Tenim molt clar que es pot generar energia neta i sostenible, però poquíssims països i elèctriques fan el canvi.

I així amb el comerç d’armes, les construccions a la costa, les joguines sexistes i violentes, el tabac, el joc, les autopistes prescindibles, els productes d’un sol ús, els envasos, el consum de proximitat, els transgènics, els mòbils ecològics...

De tot el que diuen els experts i els savis en qualsevol camp (indústria, política, cultura, ciència, educació, sociolingüística, salut, ecologia, economia...) no se’n fa pràcticament gens de cas.

No cal demanar qui mana. O sí? (Demanant s’aprèn i s’entenen coses.)

publicat el 8 de febrer de 2019