No fa
gaires dies que s’ha clausurat una de les exposicions més interessants que
s’han vist a la comarca en els darrers anys: “La Mari, el camí de les pedres i
jo”, de Manolo Gómez, on, com diu Miquel Bardagil, l’artista “aborda des de la
subjectivitat la qüestió de la malaltia i la mort de la mare”.
Una
de les parts de l’exposició, “El camí de les pedres”, està basada en el camí
que l’artista feia quatre o sis vegades cada dia per anar a cuidar la seva
mare, malalta d’alzheimer. Un camí molt concorregut on la seva mirada, l’atzar
i les seves accions han creat un poètic mosaic suggeridor i profund,
trasbalsador.
Un camí,
fet de sorra, d’herbes, d’empremtes, d’objectes abandonats... Un camí fet de
vida, que els dies de l’exposició ha estat cimentat i ara és un desert fred,
anodí i vulgar que enterra els vestigis d’aquella experiència vital i
artística.
El
camí de Manolo Gómez ha desaparegut. Ell ho comenta amb molta pena, i té raó de
tenir-ne; ha desaparegut una part de la seva vida. Però també és cert que el
fet ens dóna una doble imatge: la de la destrucció implacable i alhora la de la
conservació eterna, sota el ciment, de totes les vivències que hi ha; les de
l’artista i les de tots els vianants. I aquesta és una bella metàfora.
publicat el 2 de novembre de 2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada