No és la primera vegada que en
parlem, perquè és un tema vital per a la supervivència de la cultura (i) de la
humanitat. I per això no és gens estrany que sovint apareguin estudis i
anàlisis que alerten sobre tot el que comporta la deixadesa lingüística que
s’està imposant arreu del món.
En poques setmanes han aparegut dos
llibres que cal tenir en compte. L’escriptor Jean-Michel Delacomptée ha
publicat Notre langue française, un
estudi i alhora un manifest on alerta de la desestructuració del francès estàndard
a tots nivells. “Una llengua que es destrueix és un pensament que s’estova”,
diu, que s’afebleix. I alerta contra la pèrdua d’identitat, de personalitat i
de pensament, de judici crític, que això suposa.
El gran pensador Emilio Lledó, per
la seva part, acaba de publicar “Sobre la educación”, un recull d’articles molt
lúcids on les reflexions sobre llengua tenen un paper important, al costat
d’una defensa impecable i radical de l’educació igualitària i del paper de la
filosofia i, per tant, una crítica ferotge als sistemes educatius que se’ns
imposen.
Però ni Lledó ni Delacomptée seran
escoltats pels qui tenen a les mans salvar-nos de l’ensulsiada. Aquest tema no
els preocupa. O, més ben dit, els preocuparia que ens en salvéssim.
Publicat el 6 d'abril de 2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada