de parlar d'arbres

No deixa de repetir-se els versos de Brecht, 

“Quins temps són aquests en què

parlar d'arbres és gairebé un crim

perquè implica no dir res de tants delictes!”. 

Però també sap que justament parlar d’arbres pot ser una manera d’alçar-se contra els delictes. Ha llegit i pensat i discutit sobre la pregunta de Hölderlin, “Per què poetes en temps d’indigència?”. I ara dubta, i escriu i esborra gairebé al mateix temps.

Al cap d’una estona deixa la pàgina en blanc i surt a passejar la tarda, com fa un escriptor en un llibre que estima. I mira els arbres, i els veu alçar-se contra l’hivern, i li ve al cap “Fulla sense arbre”, el poema que Celan escriví després de Brecht i després de la barbàrie, executada en la seva mateixa llengua. Diu: 

“Quins temps són aquests

en què parlar

és gairebé un crim, 

perquè implica

tantes coses dites?”

I recorda un poema d’Arnau Pons (traductor del de Celan) escrit a partir d’aquests dos, i torna  a casa a buscar-lo: 

“(Ara i aquí, amb l'auditori que ens escolta, 

després de Paul Celan i Bertolt Brecht:) 

Quins temps són aquests

en què el crim

torna a tenir forma d'arbre

i en què la fulla que diu l'ombra

és apunyalada amb un poema

per tanta veritat que ha dit?”

I pensa que en aquests temps sí que és bo parlar de parlar d’arbres.

publicat el 9 de febrer de 2018