No fa gaires dies l’escriptor
Enrique de Hériz va publicar una columna en un periòdic on relatava amb estupor
una visita al Cosmocaixa:
Les sales plenes de pares i mares
amb nens; i tots ells, petits i grans, dedicats només a divertir-se amb els
experiments, com si fossin passatemps, atraccions de fira. Ningú no llegia cap
dels plafons explicatius, ningú no estava interessat a saber –ni a fer saber−
els com i els perquè de cada un dels experiments, ningú no estava disposat a
treure’n cap altre benefici que no fos el de divertir-se amb uns jocs sense
sentit. Ni tan sols silenci, ordre o respecte. La funció d’aquell gran muntatge
reduïda a zero.
La curiositat, el desig de saber,
ha desaparegut del quadre de valors reals en què una persona es forma. Saber és
només un atribut de quatre excèntrics que no saben viure ni saben de què va el
món. El coneixement no cotitza a la borsa social.
De Hériz donava la raó al que
Huxley va escriure el 1919, que “les democràcies europees han fracassat en
l’intent de socialitzar el coneixement”. I cert és també que els pocs estímuls per
aprendre, per saber, que podrien donar l’escola i la família, no són res davant
de l’allau d’estímuls idiotitzadors i narcotitzants que se’ns ofereixen per
tots cantons.
publicat el 29 - 11 - 2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada