No ens ho feu llegir, poetes. No ens feu llegir tots els vostres papers,
les provatures, els exercicis formals i retòrics. No cal.
Els pintors no exposen les proves de color, els músics no publiquen el
que sona quan fan dits, els ballarins no ens mostren els estiraments ni els
cantants no fan escoltar-se quan escalfen la veu. Doncs, poetes, per què
publiqueu aquests llibres?
Escriviu sonets per exercitar l’habilitat formal? Se us acuden jocs de
paraules i acudits (verbals o no)?
Escriviu aforismes pseudopoètics? Heu trobat una bona imatge? Molt bé, felicitats.
Però reserveu els llibres per a la poesia. Un exercici retòric (pot ser un
sonet) no sol ser gaire lluny d’un sudoku: una prova d’habilitat i prou. Si
només és això, guardeu-lo al calaix.
Que veïns i tietes celebrin aquests textos, que tingueu molts “m’agrada”
al facebook, que algun amic publiqui una crítica laudatòria en un suplement
literari... tot això no ho converteix en poesia. I el que no cal, no cal. De
debò; que al món hi ha molts llibres i pocs arbres. I si ho publiqueu, al menys
digueu que són exercicis.
I a vegades encara hi citeu allò de “en cada mot m’hi jugo l’existència”.
I per postres potser llegireu aquest pamflet i direu que sí, que hi esteu
d’acord. Ai senyor!
publicat el 31 - 10 - 2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada