No hi ha dubte que més tard o més
d’hora aquest serà un país normal, i això vol dir independent políticament (o
“amb estructura d’estat pròpia”).
Ara bé, els dubtes comencen en plantejar
el tema de la independència cultural. És a dir: unes estructures de pensament
pròpies, una constel·lació de referents culturals propis, una tradició
assumida; marcs de definició d’un poble.
La colonització castellana ens ha
dut a la situació de totes les colònies (l’índia anglesa o l’Algèria francesa):
la substitució dels referents culturals propis pels de la metròpoli i la
sobrevaloració dels forans i la infravaloració dels autòctons.
No es tracta de construir-se un clos
aïllat, però sí de tenir un marc ben definit, una cultura pròpia. No autista, però
sí pròpia. Sentir-se de la tradició i del món de Salvat Papasseit o Toldrà i
tenir a la mateixa distància identitària Lorca i Valéry o Chapí i Ravel, per
exemple (a part de les afinitats estètiques, que no tenen fronteres −però sí
condicionants).
Han fet que ens construíssim un món
de referents culturals que no és el nostre. És el primer graó del genocidi
cultural; és a dir, nacional. Tirar això enrere és una de les grans tasques en
la construcció d’una nació independent. I depèn de cada un de nosaltres.
publicat el 21 de setembre de 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada