malgrat tant (poc)

No van pas faltar els càrrecs oficials i institucionals al lliurament dels premis ARC, que atorga l’Associació professional de representants, promotors i mànagers de Catalunya, i que premien la feina de músics, programadors, sales de concerts i la resta de professionals del sector. Hi eren tots, des del Conseller de Cultura fins als delegats d’alguns petits ajuntaments.

En aquest acte la Jazz Cava de Vic va rebre el premi que es dóna a la trajectòria de programació d’una sala. Un premi de sobres merescut.

Però, com sempre, hi ha qüestions a plantejar:

Si aquests càrrecs institucionals eren conscients que molts dels premiats (grups, sales, espais, festivals..) subsisteixen i poden fer la seva feina malgrat que les institucions que ells presideixen no els faci gaire cas, o en alguns casos els ignori del tot.

Si les mateixes mans que aplaudien els guardonats són les mateixes mans que els han negat ajudes o els han posat en qüestió més d’una vegada.

Si...

 

És molt possible que sigui així. No ens hauria d’estranyar. Passa sovint. 

Com passa molt sovint, massa, que aquestes mateixes institucions presumeixin de tenir aquests actius culturals i en parlin amb orgull arreu on van. No ens estranyaria, Ho hem vist moltes vegades. I de ben a prop.

publicat el 18-12-2015