No són noves expressions del
tipus “som el que mengem” o “som el que fem”. Però tan certa com aquestes n’hi
ha una altra que no es fa servir gaire: “Som el que diem” o “Som el que
escrivim”.
En aquest país usar una llengua
deficient i irresponsable s’ha fet normal del tot, i sense remordiment ni
consciència de culpa. S’ha fet normal mentir descaradament i defensar la
mentida com a veritat; o parlar (o escriure) sense dir res, sense idees; o fer-ho
sense ni construir frases; o amb mots buits i vagues; o amb una llengua
descurada o caòtica. I ens han fet acostumar a aquest menyspreu a les idees, a
la llengua, a un mateix i als altres.
La llengua ens fa. Som la nostra
estructura lingüística i els nostres usos lingüístics. I si són pobres,
mentiders, vagues, caòtics o negligents, això ho som nosaltres.
Som llengua. La llengua és allò
que ens fa humans. L’ús de la llengua ens fa com som. La nostra llengua és la
nostra ment. Ens fa i ens porta més enllà d’on nosaltres podríem accedir.
Veiem massa sovint com la llengua
és usada contra el seu sentit i la seva finalitat, contra ella i contra nosaltres
mateixos. La destrucció de la llengua és la destrucció de l’individu i de la
cultura. I només cal llegir i escoltar per veure cap on anem tots plegats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada