No cal anar al Pallars per veure com es perden els parlars del nostre
país. Osona i la Plana de Vic són un exemple modèlic de la pèrdua dialectal i
la uniformització amorfa, impersonal i empobridora de la llengua.
La major part de característiques del parlar d’Osona i de la Plana de
Vic ja no es poden sentir enlloc. La gent ja no va a “Tardei” ni a “Santulària”;
el ieisme ha desaparegut: ja no hi ha “canaia” sinó “canalla” (o simplement
“nens i nenes”, que és molt pitjor), ni “paia” ni “pois” (que són els del cap,
no els “polls” de les gallines); ningú no usa l’auxiliar “ésser” (“sóc anat a
Toreió”, “què ets fet avui?”); han desaparegut la majoria de les
particularitats de la fonètica vocàlica...
De les característiques lèxiques, morfològiques i sintàctiques que Carme
Vilà va descriure en un treball publicat el 1989, ja gairebé no se’n pot trobar
cap, exceptuant, potser, alguns mots més populars que s’han fet identitaris, com
“eixabuiro”, “coça”, “torratxa” o “fressa”.
Més enllà de la discussió de si cal o no treballar per conservar-les, és
evident que estem empobrint la parla, que s’estan perdent unes importants
marques d’identitat i, amb elles, una manera de ser en el món. I ningú no fa
res per a frenar aquest procés de degradació.
publicat el 20 - 09 - 2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada