No fa gaires dies, en un poblet del Pallars, un home ja gran es
lamentava que el pallarès, la parla pallaresa, ja és irrecuperable, que no hi
ha hagut prou transmissió generacional i que els nous habitants de les valls,
vinguts de fora, no el parlen.
També es queixava de la poca receptivitat de molts catalans a les formes
dialectals de la llengua. Deia que a la seva néta, petita, que viu a Alemanya i
parla alemany i català –pallarès− (per mor de la seva mare), quan va a
Barcelona les nenes de la seva edat no l’entenen.
En donava la culpa, i amb raó, a la incúria (i incultura) dels mitjans de
comunicació i de l’ensenyament. De tota manera, no deixava d’esmentar un grapat
d’iniciatives molt interessants i efectives per sembrar el pallarès als infants
i joves de la comarca.
És del tot alliçonador, i escruixidor, escoltar un senyor, antic guarda
forestal, queixar-se d’aquesta mutilació cultural i argumentar la protesta amb
raons precises i impecables. I més encara veure la tristor, la desolació, que
això li provoca. Allò que ja sabem, i que ens dol i ens revolta, es torna molt
més punyent encara quan ho sentim encarnat, viscut i patit des del fons de
l’ànima de les persones, del poble.
Potser sabem quin país volem, però no el sabem fer.
publicat el 06 - 09 - 2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada