No és gens clar el veritable paper de la pretesa culturització que
exerceixen molts organismes, institucions i mitjans de comunicació.
Moltes
veus denuncien que aquestes accions (grans exposicions, suplements culturals, programes
de TV...) en el fons suposen un atac a l’individu, a la llibertat, a
l’autonomia crítica, a la capacitat de formar-se un judici propi; que el
“consum cultural” del qual s’està tan cofoi no aporta sentit crític ni sentit
de la responsabilitat i, per tant, no és cultura sinó tan sols entreteniment.
Aquestes actuacions, tot i que ho sembli, no s’ocupen dels problemes
reals, no demanen cap esforç. No s’hi aprèn res, no culturitzen; distreuen i
reconforten a qui potser voldria culturitzar-se i omplir un buit.
Tot això no ens fa millors, no dóna capacitat d’elecció ni de judici
crític. Som en un punt en què l’alienació es confon amb la culturització.
La pregunta clau és si és millor això que res. I la resposta més sensata
diu que qualsevol alienació és negativa, i que és nefasta una acció
pseudocultural substitutòria que tranquil·litza la consciència i barra el pas
cap a una cultura compromesa amb la persona i la humanitat.
Potser cal replantejar molts judicis superficials, moltes actuacions i
moltes “polítiques culturals”.
publicat el 5 d'abril de 2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada