No es tracta d’anatemitzar tot el que la tecnologia va aportant al
nostre món, però sí que cal reflexionar molt sobre els canvis d’hàbits que
provoca allò que la tecnologia ens posa a les mans, i sobre allò a què ens
poden abocar aquests canvis.
Ja poca gent escolta, sobretot els més joves. Les orelles no donen
informació de l’entorn, no connecten amb el món exterior, amb el carrer, amb el
lloc on s’està, sinó amb una música, sovint amb un text, que no deixa sentir
els sorolls, les veus, el vent... tot el que passa al voltant. I encara:
martellejar-se contínuament les lletres de les cançons col·lapsa el llenguatge
i, per tant, el pensament. I priva, a més, de “tenir” altres discursos, altres
visions, una mirada oberta.
També s’acaba el sentit de la vista. En viatges o passejos els ulls ja
no miren l’entorn, sinó que l’ignoren i es queden fixos en una pantalla. Ja no
existeix el passeig o el viatge; només el desplaçament de la persona, aïllada
de tot; un autisme induït.
Tot plegat pot ser greu i ens porta a una nova manera de ser, una nova
cultura que caldrà veure on desemboca. Més greu encara és el fet que orelles i
ulls, així ocupats i obturats, impedeixen pensar, impedeixen obrir horitzons, i
duen a la mudesa de no tenir res per dir.
publicat el 22 de febrer de 2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada