No serem mai res com a poble si no som capaços de
reconèixer-nos en aquells qui en són cims importants, i capaços de voler i
saber tenir-los vius per entendre el present i parlar-ne. No serem mai res si no
sabem ser poble, és a dir: cultura.
Goethe és un motiu recurrent per als alemanys,
Montaigne ho és per a França, com per als anglesos Shakespeare és sempre un
referent. Aquí, però, practiquem aquest suïcidi lent que és l’oblit. ¿On són
Llull, March, Martorell, Verdaguer o Riba en l’imaginari col·lectiu, en la
cultura real del present?
Diumenge passat, a la Font del Desmai, amb Pere
Tió, Pep Paré, Jordi Arqués i un bon nombre de voluntaris, va ressonar la veu
del Verdaguer revoltat contra els poders i la injustícia i compromès amb els
pobres i amb la veritat i la justícia més radicals.
Textos durs, punyents, sense concessions, de
revoltada actualitat, i que no hem oït ni llegit en cap text dels indignats.
(Suicidi.)
Pere Tió lamentava l’absència de Verdaguer en la
recent “marató contra la pobresa”. Un cop més l’oblit i la desmemòria van autoalimentar-se,
potser perquè uns que es pensen moderns no saben veure l’actualitat de les
idees i l’actitud d’aquell qui va escriure, per exemple: “A qui té prou tothom li
dóna, / a qui no té tothom li roba”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada