de lleis i imperis

No cal entendre en jurisprudència o en teoria del dret per sentir una certa esgarrifança i molta perplexitat cada vegada que des del poder algú parla de sotmetre a “l’imperi de la llei”. Com si la llei fos una imposició, un sotmetiment. La llei és un acord per facilitar la convivència i ordenar-la.

Dir “l’imperi de la llei” és concebre la llei com a una eina de dominació d’algú, que se l’ha fet seva, la dicta i la controla, sobre els altres, als quals vol sotmetre usant al llei com a eina i excusa.

Qui diu “l’imperi de la llei” normalment ho diu parlant d’algú a qui vol controlar i dominar, i quan ho diu entén que la llei és un mecanisme al servei dels seus interessos particulars contra els interessos de qualssevol.

Parlar de “sotmetre algú a l’imperi de la llei”, en un estat de dret i quan aquest “algú” és manifestament cívic, és anar contra la llei, els seus fonaments i  el seu esperit.

Parlar de “l’imperi de la llei” és, de fet, il·legal i hauria d’estar penat.

Tot això fa pensar en aquell poema, tan bell i cert, d’Erich Fried sobre la llibertat: “Dir / –Ací / domina la llibertat– // és sempre / un error / o potser / una mentida. // La llibertat / no domina”. 

Doncs el mateix podríem dir de la llei. La llei no impera, la llei conviu. 

publicat el 12 de gener de 2018

ni educar ni ensenyar (17)

No només és el govern d’Espanya qui dinamita l’ensenyament amb una llei que ni en la finalitat ni en l’objectiu té l’ensenyament com a centre sinó l’anihilació d’una cultura i d’una societat adulta i lliure.

També el govern de la Generalitat està destruint l’ensenyament a Catalunya. Les darreres lleis i disposicions van directament a neutralitzar i impedir qualsevol actitud i qualsevol pràctica docent de les que sempre s’han considerat fructíferes, estimulants i vives.

Unes disposicions, lleis i instruccions que no deixen absolutament cap marge a la reacció davant els esdeveniments de l’entorn i la realitat, a l’espontaneïtat, a la improvisació, a la variació.

Unes disposicions que fiscalitzen cada minut de l’ensenyant, forçat a esmerçar més hores i esforç a servir a la burocràcia de l’administració que no pas a les aules i als alumnes.

Unes disposicions que penalitzarien els mestres a qui tots hem admirat i que la mateixa administració posa de model.

Unes disposicions que penalitzen la pedagogia viva i activa que ens han ensenyat els grans pedagogs de segle i que la Generalitat republicana va introduir.

Vergonya i por davant d’una política que només aboca a la destrucció de l’ensenyament i de la societat amb no se sap quin objectiu.

publicat el 31 - 05 - 2013

ni educar ni ensenyar (15)

No arribem a adonar-nos realment de les conseqüències devastadores de l’aplicació de la llei d’educació amb què amenaça el PP. Alguns dels aspectes més rellevants o més difosos n’amaguen d’altres que són igualment fonamentals pel futur del nostre país, de la nostra gent i de la nostra cultura (tres conceptes que són el mateix).

Un d’aquests despropòsits és la voluntat de suprimir la línia escènica i musical del Batxillerat. És a dir: es vol negar la possibilitat d’articular els coneixements i la formació sobre l’eix de les arts del teatre i de la música, com si no en fossin dignes o com si no en fossin tan capaces com ho són les arts visuals, la tecnologia o la ciència.

És a dir: als nostres joves que es volen dedicar a la música o a les arts escèniques se’ls vol negar una educació que es basi en els seus interessos i aficions, se’ls vol negar una formació que els permeti fonamentar teòricament aquestes activitats i créixer amb elles.

És a dir: es considera que això de la música i el teatre no és gaire res més que un passatemps o un entreteniment.

És a dir: es menyspreen les arts, o no s’hi creu (o els fan por).

És a dir: no es volen músics ni gent de teatre amb el pòsit cultural que cal.

És a dir: es nega l’educació, es nega la cultura.

publicat el 28-12-2012

transports perillosos

No sóc gens partidari d’insistir en allò dit, ni tampoc d’explicar coses que em passen; però ara aniré contra aquesta convicció:

Una nit de no fa gaires dies. Uns amics a casa. Tertúlia i anar fent. Hi ha set i a la nevera falta cervesa. “Tranquils, baixo a buscar-ne a un bar”. Al bar no tenen llaunes fresques i me la posen en uns gots de plàstic. I ja em teniu a mi, amb dos gots de cervesa i una llauna d’una altra beguda, fent els escassos cent metres fins a casa.

Passa un cotxe de la guàrdia urbana. Molt amablement em diuen que les ordenances municipals prohibeixen portar begudes alcohòliques pel carrer; m’expliquen que em podrien posar 150 euros de multa, que aquest cop passa però que no se m’acudeixi de fer-ho mai més, o que les porti embolicades.

Tornem-hi amb les ordenances! Aquest és el camí per arribar a l’absurda i hipòcrita situació de no punir el fet sinó la forma; allò de les ampolles embolicades als USA.

Transport perillós, sí. Però igualment perillós és el transport de la llei des del paper escrit a la pràctica policial, quan la subjectivitat del guàrdia decideix si és punible o no l’actitud del ciutadà que va pel carrer amb una ampolla. I perillós i difícil (o impossible) el transport de la llei al canvi de conducta que es pretén.

13 - 07 - 2007