que sí

No és clar que les “candidatures pel sí” guanyin en aquestes eleccions. Tots sabem que les enquestes tenen finalitats electorals, i algunes que auguren una bona majoria al sí semblen dissenyades per desmobilitzar els seus votants per excessiva confiança i per mobilitzar una bona part de la població que mai no ha estat interessada en les urnes i a qui aquests resultats farien venir por després de tantes declaracions furibundes, apocalíptiques i, ben mirat, ridícules, de les files espanyolistes. Unes declaracions que, si bé fan créixer el nombre d’independentistes, també actuen en sentit contrari.

El que és clar és que ara mateix, quan alguns espanyols, espantats, comencen a dir que ens estimen una mica, al mateix temps continuen els atacs contra la llengua i contra tot allò que signifiqui normalitat en la llengua i la cultura. 

La lletra petita dels diaris diu l’altra cara dels titulars grossos. Contínuament es van donant de manera impune humiliacions, prohibicions, discriminacions, atacs directes a l’ús normal –i legal− de la llengua en el propi territori i contra la cultura catalana. 

Aquesta lletra petita (sovint ignorada per la premsa) i no les declaracions en lletra grossa és el que mostra la realitat. I també ens mostra l’únic camí.

publicat el 25-09-2015

SEM AL MIG

No hi ha cap error al títol. “Sem” és la 2a persona del plural del present d’indicatiu del verb “ésser” en el dialecte septentrional del català, el rossellonès; allò que aquí en diem “som”.

Hem de prendre consciència (molta més) que a Catalunya som al mig, que al nord dels Pirineus hi ha el Rosselló, i que allí la llengua i la cultura catalanes (les pròpies del país) es troben reduïdes a una folklorització xarona i residual en un estat preagònic difícil de remuntar malgrat un bon nombre de resistents.

De fet, una situació semblant és la que cerquen les polítiques del PP per al País Valencià i les Illes, i la que molts volen a Catalunya.

Aquests dies al Rosselló se senten frases com “Quan a Catalunya sigueu independents, podrem establir pactes sense traves i ens ajudareu a ressorgir”. Al costat de l’optimisme i el clam d’ajut d’aquestes opinions hi ha el clam i el pessimisme que des de València i Mallorca ens avisa que amb la futura independència de Catalunya corren el risc de ser abandonats a la seva dissort, justificat amb la “salvació” del Principat.

Som al mig d’un procés definitiu, i cal ser conscients de la situació de tots els Països Catalans, i conscients que, en això, o ens en sortim tots o tots ens enfonsarem, irremeiablement.

publicat el 13 - 06 - 2014

DESESTRUCTURANT L'ESTAT

No sembla que les polítiques del Govern s’encaminin a reforçar les estructures que cal preparar i començar a exercir per quan Catalunya sigui un estat. Darrerament es veuen actuacions que desballesten allò que amb tant d’esforç s’ha anat creant.

Aquests dies s’han celebrat a Vic unes jornades per als professors de llengua catalana de les universitats d’arreu del món. Fora dels Països Catalans hi ha més de 150 universitats on s’estudia català, amb més de 6000 estudiants. Aquests lectorats constitueixen una ambaixada molt potent i eficaç de la cultura catalana, i moltes vegades es mantenen amb l’esforç i la dedicació gairebé missionera dels professors.

Doncs bé. Molts d’ells ja saben que el curs vinent serà l’últim. El Govern ha retirat les ajudes que dóna a les universitats, les quals, sense ajuda, tancaran els cursos; i cínicament diu que ell no tanca els lectorats, que qui els tancarà seran les universitats.

Sí que hi ha crisi, però també hi ha un projecte d’estat que necessita totes les seves estructures, i el que costa mantenir aquests lectorats no és res al costat de tantes i tantes coses inútils.

Lectorats tancats, TV3 en mans de lobbys antiindependentistes... Ara que ens acostem a ser independents, ens acostem també a no ser res.

publicat el 26 de juliol de 2013

poden dormir? poden viure?

No puc dir gaire res que ja no s’hagi dit sobre el genocidi lingüístic que estan executant l’estat espanyol i els seus actius polítics i socials de tots colors (que no és només genocidi lingüístic, sinó cultural i nacional). Ni gaire res que no hagin dit historiadors i sociolingüistes de tot temps sobre els decrets de nova planta; arguments, comentaris i opinions que són igualment vàlids per a la situació que vivim ara, tres-cents anys després.

Voldria notar que darrere totes aquestes accions hi ha persones que les provoquen, que les executen o que callen. Gent aparentment normal, gent com qualsevol de nosaltres.

Què deu pensar qui signa un decret d’aquests? Què els mou, a l’intel·lectual que calla, al parlamentari que vota, al periodista que atia, al funcionari que executa, a l’inspector que controla i castiga, al militant que accepta, al ciutadà que se’n fa còmplice? Per què ho fan? Què deuen pensar?

Què els impulsa a fer el mal, a voler el mal? Parlem del “mal”, sí. Ja que no es tracta de simples coses mal fetes, sinó del “mal”, de la destrucció sistemàtica i conscient moguda per l’odi irracional. Com poden mirar-se al mirall? Com poden dormir? Com poden abraçar una persona estimada? Com poden viure?

Com es pot viure sabent-se genocida?

publicat el 17 de maig de 2013

Genocidi: A Estrasburg !

No és la primera vegada que diem que les relacions entre Catalunya i Espanya (polítiques, econòmiques, empresarials, culturals, socials i de tota mena) s’entenen i s’expliquen a la perfecció quan s’estudien sota l’òptica i amb els mètodes dels estudis colonials, de les relacions entre una colònia i la seva metròpoli.

Un cop normalitzada la paraula “independència” i el seu concepte, ara cal un altre pas per entendre la situació i començar-la a solucionar. Cal normalitzar les paraules i els conceptes de “colònia”, “metròpoli” i “colonització”. És un primer donat amb la força de les paraules.

Realment, només així es poden entendre les actuacions contra Catalunya i la irresponsabilitat política del govern espanyol (escollit democràticament; que no és sinònim de “democràtic”) i del partit que el té.

Hi ha, certament, una agressió als Països Catalans des dels fronts econòmic, lingüístic, educatiu, cultural i social. Assajada a València, descarada a les Balears i ara l’atac final al Principat. Es tracta d’acabar la feina que els Borbons i el franquisme van deixar a mig fer.

La via judicial contra els genocidis és sens dubte el Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg. Allà és on ha d’anar la Generalitat a denunciar, i no pas a Madrid a reclamar a folls i a sords.

publicat el 14 - 12 - 2012

contra

No són noves les actuacions tan extremament viscerals contra la llengua i la nació que darrerament es veuen als Països Catalans. Fa segles que duren, però ara s’han radicalitzat, no es dissimulen i es mostren amb una fatxenderia i una arrogància que fan pensar en els moments més cruels i desfermats d’aquest intent d’aniquilació (Felip V, Primo de Rivera, Franco...).

Que això tingui lloc en un sistema democràtic hauria de fer reflexionar a la població i als polítics. I també ens (i els) hauria de fer reflexionar el fet que els polítics d’un sistema democràtic siguin del tot sords al poble al qual haurien de servir i que actuïn contra seu.

I ens (i els) hauria de fer reflexionar que el discurs i les actuacions de la política vagin en direcció exactament contrària al discurs i les recomanacions dels entesos (sociolingüistes, historiadors, pensadors...).

I ens (i els) haurien de fer reflexionar totes i cadascuna de les atzagaiades, d’actes i declaracions aberrants que fan molts polítics, impunement i sense cap vergonya.

El problema és que tothom hi reflexiona, menys ells. O sí. Potser ja hi han reflexionat, saben exactament el que volen i per això actuen i parlen com ho fan. Aquest és el gran problema: potser no són curts sinó genocides (i alhora suïcides).

05 - 04 - 2012

plats plans

No recordo quin historiador antic va dir que la decadència de l’Imperi Romà s’inicià quan els cuiners van començar a tenir més importància i més popularitat que l’emperador. Sigui una causa, un símptoma o es tracti d’esdeveniments paral·lels, l’observació ens hauria de fer rumiar sobre el present; sobretot ara que Catalunya comença a ser coneguda més que res pels seus cuiners, que van desplaçant de l’imaginari català científics, artistes, intel·lectuals i altres pensadors i creadors.

Això no és un preàmbul de la decadència o la fi de la cultura catalana, ni de bon tros; però marca un gir important en la construcció del país i de la seva realitat. I no és només una qüestió d’imatge, sinó d’essència o, millor, de model de país. El país real, al capdavall, acaba essent el que es mostra i es preconitza.

És evident que a occident l’alta cuina es troba en primer pla, com a l’antiga Roma. No ens demanarem ara el perquè (i cal una profunda reflexió). I és bo aprofitar aquestes circumstàncies per donar a conèixer el país. Però sí que hauríem de demanar-nos per què les energies (mediàtiques o institucionals) dedicades a construir la imatge d’una Catalunya de cuiners no es dediquen a construir una Catalunya de científics, pensadors o artistes.

04 - 12 - 2009