No cal entendre en jurisprudència o
en teoria del dret per sentir una certa esgarrifança i molta perplexitat cada
vegada que des del poder algú parla de sotmetre a “l’imperi de la llei”. Com si
la llei fos una imposició, un sotmetiment. La llei és un acord per facilitar la
convivència i ordenar-la.
Dir “l’imperi de la llei” és
concebre la llei com a una eina de dominació d’algú, que se l’ha fet seva, la
dicta i la controla, sobre els altres, als quals vol sotmetre usant al llei com
a eina i excusa.
Qui diu “l’imperi de la llei”
normalment ho diu parlant d’algú a qui vol controlar i dominar, i quan ho diu
entén que la llei és un mecanisme al servei dels seus interessos particulars
contra els interessos de qualssevol.
Parlar de “sotmetre algú a l’imperi
de la llei”, en un estat de dret i quan aquest “algú” és manifestament cívic,
és anar contra la llei, els seus fonaments i el seu esperit.
Parlar de “l’imperi de la llei” és,
de fet, il·legal i hauria d’estar penat.
Tot això fa pensar en aquell poema,
tan bell i cert, d’Erich Fried sobre la llibertat: “Dir / –Ací / domina la
llibertat– // és sempre / un error / o potser / una mentida. // La llibertat /
no domina”.
Doncs el mateix podríem dir de la
llei. La llei no impera, la llei conviu.
publicat el 12 de gener de 2018
