Per què no ho veuen?

No veure allò que és tan clar, no adonar-se d’allò que és evident, pot ser degut a causes diferents.

Aquesta ceguesa la pot generar la ignorància –volguda o induïda–, per voler escoltar només un tipus de veus i d’arguments, pel soroll dels mitjans, per la poca voluntat de pensar i comprendre per un mateix, per seguir a cegues unes doctrines i uns dictats considerats intocables i per sobre de tot (i per sobre de la raó i de qualsevol valor).

També pot ser generada per l’odi, una de les causes més profundes de ceguesa intel·lectual i moral. L’odi, que no deixar veure res, que demonitza el seu objecte i li pren tots els atributs deixant-li només la marca d’execrable i destinat a desaparèixer. L’odi, que fins i tot fa veure i tractar els altres com a no humans.

També la por genera ceguesa. La por a haver de canviar d’idees o d’actitud, la por a enfrontar-se amb la veritat, por a l’altre, por a saber. Por a la llibertat, també.

I més causes. per exemple, no voler (o no poder) veure que no es vol (o no es pot) veure.

Per què no es veu –o no es vol, o no es pot, veure– allò tan evident? Ens ho demanem en veure actituds i proclames, en tots els àmbits, contra tot allò que clarament suposa llibertat, justícia, defensa dels drets o sentit comú.

publicat el 22 de febrer de 2019

Quaranta anys

No podia ser més encertat, més just i més net el disseny que va fer Ton Granero per a la coberta de l’edició de divendres passat d’aquest periòdic commemorant-ne el quarantè aniversari.

El color, el traç, els textos... En una aparent simplicitat aquell disseny diu molt del país, de la història, del present, del passat... De nosaltres tots. A part de les idees que en una primera mirada poden venir a qualsevol lector, si es fa una mica d’anàlisi i reflexió en vénen moltes més, i més encara si es tenen referents dels contextos culturals i artístics de 1978 ençà. És una coberta fonda i fecunda, el que es demana a un bon disseny.

El facsímil del número zero també ens diu molt del que som i del que érem; del que hem anat fent. Molts hem fet l’exercici de mirar-lo i llegir-lo amb els ulls d’ara, tenint present que els nostres ulls de fa quaranta anys van trobar “normal” aquell periòdic, tant pel que fa a l’aspecte com al contingut i al món que s’hi reflectia. 

Una pregunta, però, ens inquieta. Sí, certament hi ha hagut un gran canvi. Però, què n’hem après? Que canviï el món, que canviï la societat, que canviem nosaltres és gairebé inevitable, i ens hi hem acomodat. Però, com a individus i com a col·lectiu, què ens han donat aquests canvis?

publicat el 9 de març de 2018

de lleis i imperis

No cal entendre en jurisprudència o en teoria del dret per sentir una certa esgarrifança i molta perplexitat cada vegada que des del poder algú parla de sotmetre a “l’imperi de la llei”. Com si la llei fos una imposició, un sotmetiment. La llei és un acord per facilitar la convivència i ordenar-la.

Dir “l’imperi de la llei” és concebre la llei com a una eina de dominació d’algú, que se l’ha fet seva, la dicta i la controla, sobre els altres, als quals vol sotmetre usant al llei com a eina i excusa.

Qui diu “l’imperi de la llei” normalment ho diu parlant d’algú a qui vol controlar i dominar, i quan ho diu entén que la llei és un mecanisme al servei dels seus interessos particulars contra els interessos de qualssevol.

Parlar de “sotmetre algú a l’imperi de la llei”, en un estat de dret i quan aquest “algú” és manifestament cívic, és anar contra la llei, els seus fonaments i  el seu esperit.

Parlar de “l’imperi de la llei” és, de fet, il·legal i hauria d’estar penat.

Tot això fa pensar en aquell poema, tan bell i cert, d’Erich Fried sobre la llibertat: “Dir / –Ací / domina la llibertat– // és sempre / un error / o potser / una mentida. // La llibertat / no domina”. 

Doncs el mateix podríem dir de la llei. La llei no impera, la llei conviu. 

publicat el 12 de gener de 2018