Institut Ramon llull?

No hi havia hagut mai tanta presència de la cultura catalana a l’exterior com amb la creació de l’Institut Ramon Llull.

S’ha fet normal que en els festivals d’arreu del món hi hagi presència de literatura, teatre o música d’aquí. I això és tan fonamental per al coneixement que ha de tenir el món de la nostra cultura i de la nostra realitat com per les relacions vitals –personals incloses− amb altres cultures.

I ha estat així perquè aquest Institut pagava la despesa del viatge. Però això ha canviat. Ara, si un creador és convidat a l’estranger s’ha de pagar el viatge i esperar una resolució favorable, sense tenir-ne cap certesa i condicionada pel nombre de peticions en aquell període. 

Algú creu que, per exemple, un poeta (que no treu cap benefici de la seva poesia) pot pagar-se un bitllet a Ucraïna i esperar la sort que li sigui abonada part d’aquesta despesa? I si és una companyia de teatre, amb tot el seu bagatge? I els formularis per a demanar ajuts són cada vegada més dissuasius.

Això sí, en els fasts oficials no es mira prim en viatges, hotels i convits.

La representació del país i la projecció de la cultura passen sobretot pels creadors modestos, que han normalitzat la presència catalana a l’exterior. I ara què? Desapareixem del mapa?

publicat el 8 d'abril de 2016

absoluts i epígons

No cal fer gaire memòria per recordar els elogis que s’han fet de la novel·la El perfum, de P. Süskind, sobretot de les pàgines on es descriuen les olors d’un París entre putrefacte i divinalment exquisit.

Ara rellegia La mort de Virgili, de Hermann Broch (en una traducció excel·lent de Joan Fontcuberta, que, com ja és costum, l’editorial no ha reeditat, privant als nous lectors d’una de les obres cabdals de la narrativa i el pensament del XX). Doncs bé, a l’inici hi ha una llarga seqüència del camí de Virgili, malalt, des del port de Bríndisi fins al palau d’Octavi August. Un extraordinari trajecte enmig d’una gernació enfollida, cridòries i cants, clarobscurs, pudors, misèries...

No voldria ni insinuar que Süskind no és un bon escriptor, de cap manera. Però al costat de Broch les escenes de El Perfum no sé quin paper hi farien.

I, és clar: Són molts els lectors que han llegit Süskind, abastament promocionat i reeditat, i ben pocs els que arriben a saber de l’existència de La mort de Virgili.

¿L’esforç que es va fer per promocionar El perfum, no es podria haver fet per fer conèixer La mort de Virgili? ¿No seria una manera de tractar els lectors com ens mereixem? ¿Per què els editors ens maltracten tant i maltracten tant la cultura?

04 - 11 - 2011

misèries

 No era el Festival de Curts de Manlleu, ni el de música de Camprodon, però ho haurien pogut ser. Era el Festival Shakespeare de Mataró. El fenomen es dóna arreu.

Totes les polítiques culturals es posen com a objectiu l’articulació del territori, però el comportament de tots els agents implicats va en direcció contrària.

El Festival Shakespeare de Mataró ja pot fer una programació internacional de primer nivell, com la d’aquest any, que la premsa i la ràdio nacionals l’han ignorat del tot, al mateix temps que eren altaveu d’iniciatives anodines però amb un bon màrqueting. Si no és el Grec o els grans festivals de la costa, ben casposos, o si no se li paga publicitat, la premsa no en parlarà.

Però és que ni els crítics no ho tenen en compte: Allò que fet a Barcelona seria notícia i objecte d’elogis de la crítica, quan es fa a vint quilòmetres és ignorat del tot.

I el públic i alguns polítics (locals i nacionals) sovint són ostatges d’aquesta acció de desinformació i desvertebració territorial, i creuen que si els mitjans no en parlen, no deu valer la pena.

Aquí ens hi juguem una cultura, un país. Qui ha de fer canviar aquesta inèrcia? Tots: mitjans de comunicació, crítica, polítics, públic. Però el camí que es porta és ben el contrari.

30 - 07 - 2010