No falta gaire perquè comencin
els festivals d’estiu. Ja s’anuncien, i alguns d’ells expliquen les mesures que
han aplicat per poder continuar malgrat la crisi, que ja n’ha fet desaparèixer
uns quants.
Per això és tan xocant veure com la
ciutat de Barcelona aquest any s’inventa un “Festival Jardins de Pedralbes”, al
qual aboca una quantitat molt gran de diners per oferir els productes de consum
descafeïnats de sempre, velles glòries i els habituals dels circuits
internacionals.
Sobta perquè és la mateixa Barcelona
que ha fet restringir els pressupostos a festivals de la ciutat realment especials,
únics i amb un valor i un compromís culturals fora de dubte. Per exemple, el
Festival Shakespeare, que acaba de clausurar la seva 10a edició, possible només
gràcies al suport i al coratge de la professió teatral, que s’hi ha arriscat
generosament per tal d’assegurar-ne la continuïtat.
Algú des del poder polític ha
triat un festival innocu, adotzenat i narcotitzant; l’ha preferit a un altre
que es definia com “una lluita a favor de les persones, a favor del pensament,
del coneixement i de totes aquelles facultats que ens fan ser més humans i més
civilitzats”.
La tria, naturalment és del tot
política. I és fàcil veure’n les raons i els objectius.
