sense xarxa

No es representarà més de dues o tres vegades, i és un espectacle que mereix ser conegut i gaudit per molts més espectadors. Serà un esforç (personal, intel·lectual, econòmic) poc rendibilitzat, malaguanyat; i serà la possibilitat estroncada d’oferir al gran públic una peça teatral i musical de gran sensibilitat i valor artístic.

És una obra que podria aguantar-se unes quantes setmanes en alguna sala de Barcelona i fer una bona gira pel país. Però només se’n faran tres o quatre representacions.

Es tracta de Mozart, de CorCia Teatre i la Coral Regina, que s’ha vist aquests dies a Torelló i a Vic. I el mateix es pot dir de moltes obres de companyies professionals o semiprofessionals; obres interessants i amb qualitat que no aconseguiran sortir d’un circuit d’actuacions local.

Catalunya té una vitalitat teatral altíssima i amb una gran qualitat, però paradoxalment no s’ha establert un circuit que permeti divulgar aquesta creativitat. Tenim teatres, sí, i companyies, però desconnectats.

Hi va havent circuits per a la música, s’ha treballat en la projecció a l’exterior, però manca un circuit eficaç de teatre dins del país que permeti fer realitat la idea que el teatre està al servei de tots, i que tothom té dret a conèixer allò que s’ho val.

21 - 10 - 2011

misèries

 No era el Festival de Curts de Manlleu, ni el de música de Camprodon, però ho haurien pogut ser. Era el Festival Shakespeare de Mataró. El fenomen es dóna arreu.

Totes les polítiques culturals es posen com a objectiu l’articulació del territori, però el comportament de tots els agents implicats va en direcció contrària.

El Festival Shakespeare de Mataró ja pot fer una programació internacional de primer nivell, com la d’aquest any, que la premsa i la ràdio nacionals l’han ignorat del tot, al mateix temps que eren altaveu d’iniciatives anodines però amb un bon màrqueting. Si no és el Grec o els grans festivals de la costa, ben casposos, o si no se li paga publicitat, la premsa no en parlarà.

Però és que ni els crítics no ho tenen en compte: Allò que fet a Barcelona seria notícia i objecte d’elogis de la crítica, quan es fa a vint quilòmetres és ignorat del tot.

I el públic i alguns polítics (locals i nacionals) sovint són ostatges d’aquesta acció de desinformació i desvertebració territorial, i creuen que si els mitjans no en parlen, no deu valer la pena.

Aquí ens hi juguem una cultura, un país. Qui ha de fer canviar aquesta inèrcia? Tots: mitjans de comunicació, crítica, polítics, públic. Però el camí que es porta és ben el contrari.

30 - 07 - 2010

no som res

No anem bé.

Ens hem acostumat que un acte d’abast local esdevingui d’abast nacional per a la premsa només perquè passa a Barcelona, i que un esdeveniment com l’estrena mundial d’un inèdit de B. M. Koltès, com que es fa a 67 km. de la capital, sigui tractat com a acte local o, sobretot, sigui ignorat. O més: que l’edició catalana d’un diari nacional es faci ressò de l’actuació de la Shangai Peking Opera Troupe a Almagro (Ciudad Real) i a Olmedo (Valladolid) però no digui res de la mateixa representació a Santa Susanna (Barcelona). Això sí: cròniques continuades del Festival d’Avinyó i durant tres o quatre dies articles sobre el mateix espectacle fet a Barcelona (la música de Greenaway, o el teatre de Copi).

El periodisme, i el “periodisme cultural” semblen entestats a desvertebrar el país, a no deixar que la nostra cultura se’n surti. Segueix els dictats de les agències de premsa i ignora tot allò que no té lloc a Barcelona (si no són actes promocionats pels lobbys econòmics i propagandístics). Mai no tracta els esdeveniments segons la seva importància objectiva, sinó per paràmetres extra culturals i gens objectius (D’això se’n diu fer cultura i vertebrar el país?).

Tant és així que molts catalans tenim la convicció que no existim.

03 - 08 - 2007