a prendre'n nota

No sóc assidu d’aquests llocs que ara es diuen “Parc de Nadal”. Però és ben cert que hi domina una inèrcia que sembla difícil de vèncer. Any rere any en centenars de pobles es repeteixen de manera inconscient i sense gaire imaginació uns patrons que en la majoria de casos estan ben lluny d’adequar-se a les polítiques que segueixen, o diuen que segueixen, els mateixos ajuntaments que organitzen o acullen aquestes instal·lacions. En matèria d’educació, d’educació ambiental, de sostenibilitat, d’estímul de la imaginació i la sensibilitat, de respecte, d’educació de valors... Per no parlar de la gran barrabassada que és posar un gran grup d’infants en un espai tancat amb una sonoritat nefasta i bombardejats per músiques i sorolls de tota mena.

Però sí que hi ha qui comença a canviar el rumb d’aquestes pràctiques. L’Ajuntament de Barcelona les ha capgirades en el seu espai de Nadal de la Plaça de Catalunya, “La ciutat dels somriures”. Bonic, tranquil, compromès amb les pràctiques de proximitat, solidaritat, sostenibilitat, creativitat; amb respecte per als infants, amb unes línies pedagògiques clares i exemplars...

Estaria bé que per una vegada els ajuntaments catalans anessin a la capital a prendre nota de com es poden fer les coses.

publicat el 25 de gener de 2019

una tria política

No falta gaire perquè comencin els festivals d’estiu. Ja s’anuncien, i alguns d’ells expliquen les mesures que han aplicat per poder continuar malgrat la crisi, que ja n’ha fet desaparèixer uns quants.

Per això és tan xocant veure com la ciutat de Barcelona aquest any s’inventa un “Festival Jardins de Pedralbes”, al qual aboca una quantitat molt gran de diners per oferir els productes de consum descafeïnats de sempre, velles glòries i els habituals dels circuits internacionals.

Sobta perquè és la mateixa Barcelona que ha fet restringir els pressupostos a festivals de la ciutat realment especials, únics i amb un valor i un compromís culturals fora de dubte. Per exemple, el Festival Shakespeare, que acaba de clausurar la seva 10a edició, possible només gràcies al suport i al coratge de la professió teatral, que s’hi ha arriscat generosament per tal d’assegurar-ne la continuïtat.

Algú des del poder polític ha triat un festival innocu, adotzenat i narcotitzant; l’ha preferit a un altre que es definia com “una lluita a favor de les persones, a favor del pensament, del coneixement i de totes aquelles facultats que ens fan ser més humans i més civilitzats”.

La tria, naturalment és del tot política. I és fàcil veure’n les raons i els objectius.

Publicat el 14 - 06 - 2013

misèries

 No era el Festival de Curts de Manlleu, ni el de música de Camprodon, però ho haurien pogut ser. Era el Festival Shakespeare de Mataró. El fenomen es dóna arreu.

Totes les polítiques culturals es posen com a objectiu l’articulació del territori, però el comportament de tots els agents implicats va en direcció contrària.

El Festival Shakespeare de Mataró ja pot fer una programació internacional de primer nivell, com la d’aquest any, que la premsa i la ràdio nacionals l’han ignorat del tot, al mateix temps que eren altaveu d’iniciatives anodines però amb un bon màrqueting. Si no és el Grec o els grans festivals de la costa, ben casposos, o si no se li paga publicitat, la premsa no en parlarà.

Però és que ni els crítics no ho tenen en compte: Allò que fet a Barcelona seria notícia i objecte d’elogis de la crítica, quan es fa a vint quilòmetres és ignorat del tot.

I el públic i alguns polítics (locals i nacionals) sovint són ostatges d’aquesta acció de desinformació i desvertebració territorial, i creuen que si els mitjans no en parlen, no deu valer la pena.

Aquí ens hi juguem una cultura, un país. Qui ha de fer canviar aquesta inèrcia? Tots: mitjans de comunicació, crítica, polítics, públic. Però el camí que es porta és ben el contrari.

30 - 07 - 2010

un pagès a barcelona

No som més que gent de la muntanya que a vegades anem a la capital a fer el pagès. Som això perquè així som tractats. Per als de pagès, baixar a la capital és un luxe que hem de pagar car econòmicament i de tracte.

No cal repetir que entre tots s’esforcen perquè sigui impossible el viatge amb transport públic (horaris, durada, condicions...), i més si és en horaris fora dels “d’oficina”. Tot plegat obliga sovint a anar-hi en cotxe privat, que ja és un important peatge econòmic, energètic i d’esforç (i amb les obres...).

Però resulta que a la capital no hi ha ni un aparcament dissuasori, com hi ha a totes les capitals de debò (i quan n’hi havia un, a les Glòries, era un secret: enlloc indicat ni promocionat), i cal espavilar-se de valent o pagar a preu d’or tenir el cotxe en una ciutat que cada dia elimina més aparcaments de superfície sense estudis previs.

I si s’ha de fer un viatge amb avió a una hora fora de les habituals, és impossible arribar o sortir de la capital (i si coincideix amb una hora amb transport públic, quin calvari de temps perdut!).

Són només uns exemples. No és que no ens hi vulguin, ens necessiten; però no deixem de

ser el pagès dels acudits d’abans, de qui els de la capital s’aprofiten: “La comarca nos visita”.

31 - 07 - 2009

no som res

No anem bé.

Ens hem acostumat que un acte d’abast local esdevingui d’abast nacional per a la premsa només perquè passa a Barcelona, i que un esdeveniment com l’estrena mundial d’un inèdit de B. M. Koltès, com que es fa a 67 km. de la capital, sigui tractat com a acte local o, sobretot, sigui ignorat. O més: que l’edició catalana d’un diari nacional es faci ressò de l’actuació de la Shangai Peking Opera Troupe a Almagro (Ciudad Real) i a Olmedo (Valladolid) però no digui res de la mateixa representació a Santa Susanna (Barcelona). Això sí: cròniques continuades del Festival d’Avinyó i durant tres o quatre dies articles sobre el mateix espectacle fet a Barcelona (la música de Greenaway, o el teatre de Copi).

El periodisme, i el “periodisme cultural” semblen entestats a desvertebrar el país, a no deixar que la nostra cultura se’n surti. Segueix els dictats de les agències de premsa i ignora tot allò que no té lloc a Barcelona (si no són actes promocionats pels lobbys econòmics i propagandístics). Mai no tracta els esdeveniments segons la seva importància objectiva, sinó per paràmetres extra culturals i gens objectius (D’això se’n diu fer cultura i vertebrar el país?).

Tant és així que molts catalans tenim la convicció que no existim.

03 - 08 - 2007