des de Béla Tarr

No crec que pugui parlar de res més que del darrer, i últim, film de Béla Tarr. Quan una obra d’art és de debò i trasbalsa l’espectador fins a l’arrel (que per això deixa de ser espectador), l’efecte d’aquest estar fora del món dins l’ànima mateixa del món, el “thambos” d’Aristòtil, pot durar hores o dies; i aquest article té un termini de lliurament.

Volia parlar d’alguns comentaris que s’han dit o escrit sobre l’obra de Tàpies i sobre algunes de les ximpleries que s’han sentit arran de l’escultura d’Antoni Llena dedicada als castellers, a Barcelona.

De tota manera, parlar d’aquesta gran pel·lícula (The Turin Horse) és també parlar de Tàpies i de Llena.

Perquè aquesta és una de les poques obres d’art d’aquest decenni fetes en llenguatge cinematogràfic. La resta de films no deixen de ser historietes més o menys interessants, més o menys ben explicades en format pel·lícula.

Perquè l’art (cinema, escultura, pintura...) és allò que està més enllà de la raó i dels sentits, allò que ens explica a tots i cada un de nosaltres, els d’avui, els d’ahir i els que vindran.

Perquè és “allò que és”, en sentit ple, i només pot ser d’aquella manera en què és.

Qui ha conegut la Llum (Tarr, Tàpies, Llena...) ja no pot conformar-se amb bombetes de 25w.

24 - 02 - 2012

manels de les arts

No sé si s’ha dit molt o poc o gens, però aquesta efervescència de Manels i Amics de les arts...

Com si aquest fos un país on no hi hagués hagut renovacions, innovacions i revolucions en la música des de la Nova Cançó i el Grup de folk (alguns dels membres dels quals eren ja més moderns que això que s’està fent ara).

Com si no hi hagués ningú fent música i cançó amb nous paràmetres,

com si no tinguéssim ni ens calguessin “cançons d’ara” que tinguessin “una actualitat per a nosaltres”. I com si les estètiques estiguessin deslligades de la societat i de l’ètica. 

Com si aquest fos un país sense problemes, plàcid, on cap classe ni cap generació no tingués res per reivindicar ni per protestar ni per reflexionar. Com si la música hagués d’estar a anys llum dels problemes dels individus i de la societat i hagués d’actuar obertament com a opi del poble.

És clar que hi ha d’haver música de tot tipus, i cançons de tot tipus, i música reivindicativa i música d’evasió. Però sembla que aquí els mitjans de comunicació i les forces comercials només vulguin atendre a allò que representi (i construeixi) una societat “modèlica”, tranquil·la, autosatisfeta i estable.

Alguna cosa passa que no s’acaba d’entendre, no ens acaba d’agradar i ens fa rumiar.

26 - 08 - 2011

negre (4)

No puc deixar aquesta sèrie d’articles sobre el conflicte que bona part de la nostra societat té amb l’art, el pensament i les formes culturals que els nostres contemporanis produeixen justament per a nosaltres, sense comentar un dels arguments que més ens toca sentir. Una cosa així com: “Ja és prou trista i complicada la vida com perquè el cinema (o el teatre, la literatura, o la televisió) encara ens la compliqui més i ens faci rumiar més”.

L’evasió és, sens dubte, una sortida als problemes individuals i col·lectius. Però, sens dubte també, és una sortida falsa, inútil.

I si alguna arma tenim els humans per a enfrontar-nos als nostres problemes i als nostres neguits, tant els interns, més individuals, com els externs, més col·lectius, aquesta arma és justament la cultura: els productes de les arts i el pensament.

Hi ha una producció cultural feta per a l’evasió (i el naixement de la novel·la n’és un clar exponent), però mai d’ideologia neutra. I hi ha una producció feta per a indagar dins de l’ànima humana, individual i col·lectiva.

Ens convé evadir-nos i distreure’ns; però si volem ser simplement humans, si estem compromesos amb nosaltres i amb el món, ens convé encara més beure d’aquestes fonts que ens fan viure amb majúscules.

21 - 04 - 2011

negre (3)

No seguiré parlant de més declaracions, però sí d’una actitud cada dia més general i acceptada, la de menystenir el que la modernitat i les estètiques contemporànies ens han aportat, allò que ha marcat les bases estètiques i ètiques del nostre temps.

Sovint llegim o sentim com amb un desvergonyiment absolut es menyspreen persones, obres, actituds o corrents fonamentals en la història de la cultura. I en nom de què? Per a defensar què?

Doncs, sovint, per defensar frivolitat, hedonisme superficial, manca de compromís, incultura, mercantilisme absolut... Un sistema de valors que rere altres aparences es desentén absolutament de qualsevol relació amb la cultura que forma, educa i allibera.

Repassant la història de segle XX queda ben palès que fins a la derrota del 39 els intel·lectuals i artistes catalans estaven més lligats a les estètiques del seu temps que no ho estan els d’ara. Hi havia un compromís amb la contemporaneïtat i amb la cultura com a eina de construcció i definició del país. Intel·lectuals, artistes, mestres, mitjans de comunicació i polítics estaven compromesos en la construcció d’un país modern i ambiciós dins el mapa europeu.

Ho tenim negre si al segle XXI hem de defensar les estètiques del XX amenaçades per les del XIX.

08 - 04 - 2011

negre (2)

No voldria deixar gaire caps per lligar en el comentari de les paraules d’Isona Passola. Per això hi faré algunes puntualitzacions:

És clar que necessitem produccions populars i massives, i com més millor; però també necessitem, amb la mateixa urgència i intensitat, produccions capdavanteres, arriscades, que explorin més enllà dels llocs comuns del gènere. Seran minoritàries, sí; però és la punta de llança que permet que la resta existeixi i avanci; de la mateixa manera que el coixí de les produccions més habituals (i adotzenades, si cal) permet i necessita les propostes més radicals. Si falla un dels dos elements, el sistema se’n va en orris.

Passola afirma que “la Nouvelle Vague va ser un fracàs”. Una afirmació que qualsevol crític o historiador del cinema pot rebatre fàcilment. Truffaut, Godard, Chabrol, Rohmer, un fracàs? Un fracàs el moviment que revoluciona els conceptes cinematogràfics? Un fracàs un moviment que s’alia i es fa còmplice dels moviments artístics, socials i polítics del seu temps i canvia amb ells la societat?

Potser Passola troba avorrits aquests films; també hi ha gent que troba avorrits T. Mann, S. Beckett, H. Pinter, T. Ando, Rothko, Tarkovski, o Cage. I sense ells el món i nosaltres seríem realment diferents.

25 - 03 - 2011

negre (1)

No sé si són les paraules exactes; el periodista les posava entre cometes. Isona Passola, productora de Pa negre, deia fa poc: “El que funciona avui són les estructures narratives clàssiques, les mateixes que va implantar Aristòtil. Herois, antagonismes, objectius a assolir i codis morals amb què t’identifiques. La Nouvelle Vague, en realitat, va ser un fracàs.”

I Passola reclamava la intervenció dels productors en els films, fent una “cura d’humilitat” als directors, i renegava de decisions preses per ella en la producció d’El mar (també de Villaronga), que van apartar el film del públic massiu.

Just uns dies abans en una conferència sobre M. Zambrano parlàvem de la limitació que Plató i Aristòtil suposaren per a la cultura occidental i de la recuperació que es donà amb els romàntics i sobretot a la segona meitat del segle XX (i que possibilità la “raó poètica” de Zambrano).

És trist i és un mal símptoma que l’èxit comercial de Pa negre faci que la productora es tanqui en conceptes estètics, i ètics, tan supeditats a la indústria i al benefici econòmic.

És d’esperar que passada l’eufòria reflexioni i rectifiqui. Si no, haurem guanyat una productora d’èxits però ho tindran negre l’impuls a la creació, el risc i la contemporaneïtat.

11 - 03 - 2011