negre (2)

No voldria deixar gaire caps per lligar en el comentari de les paraules d’Isona Passola. Per això hi faré algunes puntualitzacions:

És clar que necessitem produccions populars i massives, i com més millor; però també necessitem, amb la mateixa urgència i intensitat, produccions capdavanteres, arriscades, que explorin més enllà dels llocs comuns del gènere. Seran minoritàries, sí; però és la punta de llança que permet que la resta existeixi i avanci; de la mateixa manera que el coixí de les produccions més habituals (i adotzenades, si cal) permet i necessita les propostes més radicals. Si falla un dels dos elements, el sistema se’n va en orris.

Passola afirma que “la Nouvelle Vague va ser un fracàs”. Una afirmació que qualsevol crític o historiador del cinema pot rebatre fàcilment. Truffaut, Godard, Chabrol, Rohmer, un fracàs? Un fracàs el moviment que revoluciona els conceptes cinematogràfics? Un fracàs un moviment que s’alia i es fa còmplice dels moviments artístics, socials i polítics del seu temps i canvia amb ells la societat?

Potser Passola troba avorrits aquests films; també hi ha gent que troba avorrits T. Mann, S. Beckett, H. Pinter, T. Ando, Rothko, Tarkovski, o Cage. I sense ells el món i nosaltres seríem realment diferents.

25 - 03 - 2011

negre (1)

No sé si són les paraules exactes; el periodista les posava entre cometes. Isona Passola, productora de Pa negre, deia fa poc: “El que funciona avui són les estructures narratives clàssiques, les mateixes que va implantar Aristòtil. Herois, antagonismes, objectius a assolir i codis morals amb què t’identifiques. La Nouvelle Vague, en realitat, va ser un fracàs.”

I Passola reclamava la intervenció dels productors en els films, fent una “cura d’humilitat” als directors, i renegava de decisions preses per ella en la producció d’El mar (també de Villaronga), que van apartar el film del públic massiu.

Just uns dies abans en una conferència sobre M. Zambrano parlàvem de la limitació que Plató i Aristòtil suposaren per a la cultura occidental i de la recuperació que es donà amb els romàntics i sobretot a la segona meitat del segle XX (i que possibilità la “raó poètica” de Zambrano).

És trist i és un mal símptoma que l’èxit comercial de Pa negre faci que la productora es tanqui en conceptes estètics, i ètics, tan supeditats a la indústria i al benefici econòmic.

És d’esperar que passada l’eufòria reflexioni i rectifiqui. Si no, haurem guanyat una productora d’èxits però ho tindran negre l’impuls a la creació, el risc i la contemporaneïtat.

11 - 03 - 2011