sobre gustos

No són gaire llegits els textos d’estètica d’Aristòtil, però tothom sap que existeixen. O tothom sap que, des de Mesopotàmia o Egipte, a totes les cultures s’ha pensat i s’ha escrit sobre estètica, sobre el gust.

Però, malgrat això, gairebé tothom continua repetint allò de “Sobre gustos no hi ha res escrit”. No res? Milers de llibres, milers de pensadors, de teories, d’estudis, de facultats universitàries... Com es pot dir que no hi ha res?

Pot semblar que el gust personal és un altre tema. Una cosa agrada o no agrada per motius gens racionals, lligats a molts factors. Però d’aquí no en podem deduir alegrement que no es pot opinar sobre el gust. Dir això és una fal·làcia, una mentida, sovint interessada. És clar que es pot opinar. I el mal gust existeix. I tant que existeix! I la qualitat, i la banalitat i l’excel·lència. Perquè existeix la valoració objectiva.

Sobre gustos hi ha molt de pensat, i d’escrit. I quan es pensa o es diu que “tot s’hi val” s’estan menyspreant més de quaranta segles de reflexió sobre el tema, tota una civilització.

Dir que “no hi ha res escrit” sovint és legitimar el mal gust; és posar al mateix nivell l’excel·lència, la mediocritat, el xaró, l’adotzenament o allò mal fet. I això sí que no és legítim.

28 - 08 - 2009

de les raons de fons

No puc deixar d’inquietar-me cada vegada que penso en la restauració de la processó de corpus i en la dansa pseudomedievalitzant que ara s’hi ha incorporat. No són els únics símptomes i productes d’una realitat que em preocupa i m’espanta, però en són els més recents.

M’abstindré de fer judicis estètics, només recordaré que allò de “sobre gustos no hi ha res escrit” és una mentida interessada. El gust existeix. I el mal gust i els graus de qualitat i la banalitat i l’adotzenament i el xaró i el kitsch i...

Només voldria convidar a la reflexió sobre l’arrel i l’origen d’aquests fenòmens. Justament, Eumo editorial, a Vic, va publicar el 1988 L’invent de la tradició, d’E. J. Hobsbawm i T. Ranger, on s’estudia com en societats a la recerca de legitimitat o de consolidació dels seus estatus o cultures, o en moments de trasbals o de canvi, es dóna el fenomen de l’”invent de la tradició”. I a Catalunya d’això en sabem prou. Només cal llegir-se el recent estudi sobre la sardana dirigit per Jaume Ayats (Córrer la sardana, 2006).

Serien il·luminadors i necessaris uns estudis semblants sobre aquestes recents invencions i restauracions a casa nostra, que expliquessin com i per què a l’entrada del segle XXI ens apareix, triomfant, el segle XIX.

22 - 06 - 2007