des de Béla Tarr

No crec que pugui parlar de res més que del darrer, i últim, film de Béla Tarr. Quan una obra d’art és de debò i trasbalsa l’espectador fins a l’arrel (que per això deixa de ser espectador), l’efecte d’aquest estar fora del món dins l’ànima mateixa del món, el “thambos” d’Aristòtil, pot durar hores o dies; i aquest article té un termini de lliurament.

Volia parlar d’alguns comentaris que s’han dit o escrit sobre l’obra de Tàpies i sobre algunes de les ximpleries que s’han sentit arran de l’escultura d’Antoni Llena dedicada als castellers, a Barcelona.

De tota manera, parlar d’aquesta gran pel·lícula (The Turin Horse) és també parlar de Tàpies i de Llena.

Perquè aquesta és una de les poques obres d’art d’aquest decenni fetes en llenguatge cinematogràfic. La resta de films no deixen de ser historietes més o menys interessants, més o menys ben explicades en format pel·lícula.

Perquè l’art (cinema, escultura, pintura...) és allò que està més enllà de la raó i dels sentits, allò que ens explica a tots i cada un de nosaltres, els d’avui, els d’ahir i els que vindran.

Perquè és “allò que és”, en sentit ple, i només pot ser d’aquella manera en què és.

Qui ha conegut la Llum (Tarr, Tàpies, Llena...) ja no pot conformar-se amb bombetes de 25w.

24 - 02 - 2012

negre (4)

No puc deixar aquesta sèrie d’articles sobre el conflicte que bona part de la nostra societat té amb l’art, el pensament i les formes culturals que els nostres contemporanis produeixen justament per a nosaltres, sense comentar un dels arguments que més ens toca sentir. Una cosa així com: “Ja és prou trista i complicada la vida com perquè el cinema (o el teatre, la literatura, o la televisió) encara ens la compliqui més i ens faci rumiar més”.

L’evasió és, sens dubte, una sortida als problemes individuals i col·lectius. Però, sens dubte també, és una sortida falsa, inútil.

I si alguna arma tenim els humans per a enfrontar-nos als nostres problemes i als nostres neguits, tant els interns, més individuals, com els externs, més col·lectius, aquesta arma és justament la cultura: els productes de les arts i el pensament.

Hi ha una producció cultural feta per a l’evasió (i el naixement de la novel·la n’és un clar exponent), però mai d’ideologia neutra. I hi ha una producció feta per a indagar dins de l’ànima humana, individual i col·lectiva.

Ens convé evadir-nos i distreure’ns; però si volem ser simplement humans, si estem compromesos amb nosaltres i amb el món, ens convé encara més beure d’aquestes fonts que ens fan viure amb majúscules.

21 - 04 - 2011

negre (2)

No voldria deixar gaire caps per lligar en el comentari de les paraules d’Isona Passola. Per això hi faré algunes puntualitzacions:

És clar que necessitem produccions populars i massives, i com més millor; però també necessitem, amb la mateixa urgència i intensitat, produccions capdavanteres, arriscades, que explorin més enllà dels llocs comuns del gènere. Seran minoritàries, sí; però és la punta de llança que permet que la resta existeixi i avanci; de la mateixa manera que el coixí de les produccions més habituals (i adotzenades, si cal) permet i necessita les propostes més radicals. Si falla un dels dos elements, el sistema se’n va en orris.

Passola afirma que “la Nouvelle Vague va ser un fracàs”. Una afirmació que qualsevol crític o historiador del cinema pot rebatre fàcilment. Truffaut, Godard, Chabrol, Rohmer, un fracàs? Un fracàs el moviment que revoluciona els conceptes cinematogràfics? Un fracàs un moviment que s’alia i es fa còmplice dels moviments artístics, socials i polítics del seu temps i canvia amb ells la societat?

Potser Passola troba avorrits aquests films; també hi ha gent que troba avorrits T. Mann, S. Beckett, H. Pinter, T. Ando, Rothko, Tarkovski, o Cage. I sense ells el món i nosaltres seríem realment diferents.

25 - 03 - 2011