qui governa? qui mana?

No és fàcil d’entendre perquè escapa a qualsevol lògica de funcionament democràtic. No és fàcil d’entendre perquè allò que no respon a lògica o a raó no es pot entendre.

Un poble escull el seu govern periòdicament en unes eleccions. Durant anys i anys els governs escollits (de partits diferents) estableixen una política lingüística en l’educació, que és acceptada sense problemes; al contrari: es reconeix com a eficaç i en altres països és vista com a model d’integració i de llibertat.

Resulta que aquesta política no agrada a alguns integrants del país (cinc famílies: vuit alumnes) i la porten al jutjat. I resulta que un jutge anul·la aquesta política lingüística i ordena al govern la política que cal realitzar.

Així doncs, un poder judicial, no escollit pels ciutadans, s’imposa per sobre l’actuació d’un poder legislatiu que respon a la voluntat democràtica d’un poble. I ho fa amb el beneplàcit del poder de més amunt.

Alhora, la sentència fa prevaldre la voluntat dels pares d’un sol alumne castellanoparlant per sobre la d’una vintena de catalanoparlants. Diu que en nom de la democràcia i la llibertat.

No és fàcil d’entendre perquè només s’entendria si s’estigués en una situació de dictadura judicial o de colonització i genocidi lingüístic.


publicat  el 07 - 02 - 2014

com analfabets

No és fàcil evitar de fer analogies o comparances entre les circumstàncies de la realitat que vivim —o que coneixem— i allò que llegim que parla de manera més general o que parla de temps i llocs diferents als nostres. De fet, aquestes analogies són una bona eina per entendre o jutjar el nostre present i a través dels quals els grans savis de tots els temps ens poden il·luminar.

Per això es fa difícil no pensar en el nostre present social i polític tot llegint un passatge de la lliçó inaugural de Roger Chartier a la càtedra Escrits i cultura a l’Europa moderna del College de France, Escoltar els morts amb els ulls, dictada ara fa dos anys.

Chartier parla de l’adquisició de l’escriptura per part dels més febles i l’enfrontament que això suposà amb el poder que tenien els poderosos sobre l’escriptura; poder, per altra banda, sovint fundat en l’escriptura. I cita Vico que deia, ja el 1725, que l’adquisició de l’escriptura per part de la majoria de la població (l’alfabetització) porta al capacitat de fundar “la facultat dels pobles de controlar la interpretació donada pels cabdills a la llei”.

2009. Europa, Àsia, Amèrica, Àfrica, món occidental, món oriental. No som altra cosa que analfabets, desalfabetitzats que no tenim cap capacitat real de controlar la interpretació de les lleis que nosaltres mateixos ens hem atorgat per a regir-nos a nosaltres mateixos. Tantes revolucions i tant de progrés per acabar com en els temps de foscúries (Però... han marxat mai aquests temps?)

10 - 09 - 2009

estàtues

No he vist encara les últimes estàtues que han plantificat a Vic. No tinc cap pressa. (I m’abstinc de comentar l’homenatge als porcaters.)

Els últims anys a Vic van florint estàtues. I, amb elles, les preguntes: Qui ho decideix, això? En nom de qui? Amb quina legitimitat? (Qui té legitimitat, política o moral, per ocupar el sòl públic?) Amb quins arguments? Qui decideix que cal honorar aquell o aquell altre? I qui decideix que ha de ser amb una estàtua? I quina mena d’estàtua?

I precisament això passa a Vic, on els darrers anys als cursos internacionals de la QUAM s’han discutit i s’han debatut els models presents i passats d’escultura i d’espai públic, i s’hi han exposat moltes idees i solucions, algunes de modèliques, ben lluny de l’obsolet i discutible plantar estàtues, propi d’altres temps i altres règims.

I passa en un temps com aquest, en què és ben fàcil conèixer què s’està fent arreu del món, amb idees, actituds i realitzacions exemplars, actuals i, sobretot, gens autoritàries.

Però no. Com sempre, s’actua abans de reflexionar, abans de consultar. Com sempre? No. Això només passa en alguns àmbits. Cosa de prioritats i sensibilitats.

Al menys en això, entrant al segle XXI, la ciutat de Vic es dirigeix decidida cap al segle XIX.

17 - 07 - 2009

P. P. P.

No passen gaires dies sense que, repassant els prestatges, topi amb els llibres de Pier Paolo Pasolini i m’afermi en la voluntat de rellegir els seus assajos i articles.

I trobem Pasolini, també, a Molts records per a Ivanov, l’obra que la companyia de Pep Tossar està presentant al Círcol Maldà amb un èxit clamorós, ja que el boca-orella sí que funciona i ha sabut reconèixer una de les més intenses, sensibles i intel·ligents peces teatrals dels darrers anys.

A l’obra hi apareix aquella filmació de Pasolini a Ostia, on amb poques paraules improvisades exposa la teoria que diu que el feixisme no va poder acabar ni amb la vida ni amb la realitat d’Itàlia; en canvi, diu, la democràcia d’avui, el poder de la societat de consum, aquest neofeixisme, ha aconseguit l’aculturació, la corrupció i la uniformització, la destrucció de les realitats culturals particulars, la devastació estètica.

Això era el 1974, però ens dóna un retrat exacte dels nostres dies, aquí i arreu.

Les anàlisis de Pasolini, mort el 1975, expliquen el nostre temps molt més del que podríem pensar. Crític, profètic i lúcid, és l’intel·lectual que ens manca. Ens cal, sempre, per sobreviure en aquest món, tornar a Pasolini.

(Trobareu el vídeo a Youtube, a la pàgina Tutariello)

03 - 07 - 2009

no, gràcies

No hi ha dubte que l’entestament del Consell Comarcal a voler un aeroport i la decisió d’ubicar-lo als camps de Mont-rodon són les decisions més radicalment negatives que s’han pres en molts anys. Les raons en contra són moltes, i els arguments afecten tots els àmbits: l’economia, la salut, l’ecologia, el desenvolupament... Ja van sortint tècnics sensats a explicar-ho bé.

Es defensa la idea en nom de la modernitat, i res més lluny de la veritat: la proposta respon a un model de desenvolupament ja caduc.

L’aeroport, infraestructura al servei d’una minoria que no posarà el peu a Osona, peça definitiva per a la vallesització de la comarca, la convertiria en l’últim exemple de la manera antiga de pensar el creixement i la renovació econòmica i social del territori. Seria l’inici d’un camí irreversible hipotecador i deturador del progrés i l’evolució.

La modernització passa per explotar les característiques pròpies del lloc i fer-les generadores de riquesa, sobretot en el sector primari, i no per destruir aquests recursos naturals i humans.

Ni consulta ni debat. Contra les planificacions globals. Només presses i pensar a curt termini. D’això se’n diu irresponsabilitat.

Esperem que Taradell i la comarca tinguin més seny que el Consell Comarcal.

13 - 03 - 2009