No
fa gaires anys els pobles i les ciutats eren el que eren, eren allò que la seva
gent i la història els havien fet. Cada poble, cada contrada tenia la seva
manera de ser i de fer forjada a través dels anys, les persones i les circumstàncies
de tota mena que els havien anat condicionant.
Però
es veu que ara això ja no ens agrada, sobretot perquè la majoria de vegades aquestes
maneres de ser no s’ajusten a unes demandes purament de mercat, d’un mercat
falsament anomenat de “turisme cultural” que s’alimenta del gregarisme del
consum i de les falses construccions culturals.
I
cada poble, cada ciutat i cada comarca vol tenir un lloc en aquest mapa, i van
inventant-se mercats, fires, jornades i tradicions mil·lenàries iniciades fa
set anys.
Perquè
en lloc de ser el que realment s’és es vol ser allò pretesament original; i es
construeix una nova etiqueta menyspreant i sepultant la identitat autèntica, i
així tothom esdevé fals i adotzenat; tant és que siguin bruixes, vaques,
medievals, bolets, avets, menjars, sabons, vins o el que sigui.
Parafrasejant
Emily Dickinson: “que trist ser algú”; que trist creure’s ser algú quan no ets
ningú perquè has renunciat a ser el que realment eres, que no has sabut veure,
ni valorar, ni conservar ni potenciar.
publicat el 13 - 12 - 2014
