ser què?

No fa gaires anys els pobles i les ciutats eren el que eren, eren allò que la seva gent i la història els havien fet. Cada poble, cada contrada tenia la seva manera de ser i de fer forjada a través dels anys, les persones i les circumstàncies de tota mena que els havien anat condicionant.

Però es veu que ara això ja no ens agrada, sobretot perquè la majoria de vegades aquestes maneres de ser no s’ajusten a unes demandes purament de mercat, d’un mercat falsament anomenat de “turisme cultural” que s’alimenta del gregarisme del consum i de les falses construccions culturals.

I cada poble, cada ciutat i cada comarca vol tenir un lloc en aquest mapa, i van inventant-se mercats, fires, jornades i tradicions mil·lenàries iniciades fa set anys.

Perquè en lloc de ser el que realment s’és es vol ser allò pretesament original; i es construeix una nova etiqueta menyspreant i sepultant la identitat autèntica, i així tothom esdevé fals i adotzenat; tant és que siguin bruixes, vaques, medievals, bolets, avets, menjars, sabons, vins o el que sigui.

Parafrasejant Emily Dickinson: “que trist ser algú”; que trist creure’s ser algú quan no ets ningú perquè has renunciat a ser el que realment eres, que no has sabut veure, ni valorar, ni conservar ni potenciar.

publicat el 13 - 12 - 2014

kitsch

No és fàcil definir el kitsch, i molt menys si és pretén definir en l’àmbit de la societat globalitzada, que és aquell en el qual ens trobem. Chantal Maillard en parla en un lúcid article al llibre Contra el arte y otras imposturas on, entre altres coses, mostra com el kitsch és sobretot una forma de mentir, un “com si”, un “és però no és” que es queda tan sols en un “vull però no puc”.

En el kitsch la representació ja no és representació de l’original, sinó d’una imitació que sovint és kitsch ella mateixa; l’efecte buscat no és el de recordar l’original, sinó la seva reproducció, la imatge que ens n’hem fet. S’apel·la a uns sentiments i a una percepció de les representacions i ja no de l’original. Unes representacions, per altra banda, mediatitzades i controlades.

És per això que el kitsch ens aboca a la mediocritat uniformitzada, a una satisfacció emocional i material moderada que mai no pugui quedar satisfeta del tot (no oblidem que està absolutament lligat a la societat de consum).

Ens porta a un plaer superficial, esperat i anodí, que anul·la la sensibilitat i adorm la consciència i l’exigència ètiques i estètiques.

El kitsch, com a símptoma de degeneració cultural d’una societat.

Estic parlant (també) del Mercat Medieval de Vic.

06 - 12 - 2010

deixem-ho córrer

No voldria parlar del mercat medieval. Ja ho vaig fer l’any passat, i tampoc no tinc ganes d’argumentar i opinar contra una visió que s’erigeix en única, que només veu i deixa veure una cara de la realitat, la que interessa a un sector molt concret de la població i a un determinat model de ciutat i que, davant dels triomfalismes expressats en xifres de negoci immediat i de visitants, escombra qualsevol raó que els faria deturar-se i pensar, per assenyada que pogués ser.

No voldria haver de repetir tots els inconvenients i aspectes negatius d’aquesta fira; que en té, encara que no es vulguin veure o es vulguin amagar. Inconvenients a curt i sobretot a llarg termini; efectes negatius sobre la ciutat, la seva imatge, la seva projecció, el seu desenvolupament, el seu futur. Aquests dies ha estat tema de conversa recorrent. I no he trobat ningú que trobi tan positiu, bo i agradable tot aquest sagramental (és clar que cadascú parla amb qui parla).

No en voldria parlar perquè en aquesta qüestió, com en d’altres, som molts aquells a qui el realisme ens ha dut al pessimisme, al desencís i a l’abandó. I crec, profundament i amb coneixement de causa, que ja cap acció no val la pena, que no serveix per a res, i que l’únic recurs és exiliar-se.

 12 - 12 - 2008

quatre temes

No tenia tema concret per aquesta columna. I passa com sempre: els temes que fan cua, els que vénen de cop, els que no acaben de fer el pes... Per exemple:

¿Per què cada vegada que s’arriba d’una ciutat europea es té la sensació d’arribar a una mena de tercer món? (Els transports públics, la manera de ser de les ciutats, la manera de viure-hi, la gent, la vida cultural...)

¿Per què en la presentació d’una nova formació musical de cobla, que es vol moderna i atenta als nous corrents, s’hi barregen els gegants i capsdellúpia i coreografies epígones de les anomenades populars d’estil vuitcentista? És que no es creu en el valor de la música? I si s’hi creu, per què es fan aquestes barreges? No li cal res més a la música. Reconforta que Bebeto Cidra hi dansés, però és desesperant sentir dir al director que futurs col·laboradors podrien ser Albert Guinovart o la cantant Nina.  Un començament coix i desorientat.

¿Per què la meva frase de la columna anterior que deia “[no passa dia] que no em demani sobre la conveniència de la restauració... [del campanar]” va publicar-se amb el verb canviat i deia “que no em demanin”? És que ja no es poden escriure verbs reflexius?

I ja no hi caben més temes, tot i que aquests tampoc no són els més importants.

25 - 07 - 2008

riflaxions

No és un error. “Riflaxions” vindria a ser “reflexions sobre la rifa”. Unes quantes:

1. Que ja ningú no diu “rifa” sinó “loteria”, que és l’opció més semblant al castellà. I tots els lingüistes saben, i la història explica, que aquesta pràctica és un dels  passos cap a la desaparició d’una llengua.

2. Que es veu que és tan natural que un home, animal racional, digui (i públicament) que no sap exactament si la sort li ve a causa d’un drac, d’un trèvol de quatre fulles o de Sant Pancraç.

3. Que tothom troba natural i lògic que una persona digui que la sort va a ell perquè mima els números, i que ja se sap que la sort va a qui la mima o a qui la necessita.

4. Que es veu que l’altre any un alt càrrec municipal de Vic va sortir per la TV explicant la “tradició” de fregar el bitllet de la rifa pel cap del Merma de la plaça. Tradició? Això què és?

5. Que ens agradaria que algú comencés a explicar els aspectes negatius que sovint ha dut la pluja de milions de la rifa, tant per aquells a qui els toca directament com per la  població en general.

6. Que ens agradaria que tants despropòsits fossin només passatgers.

7. I que ningú comencés a voler fer de Vic una ciutat de la rifa o de la sort, amb autobusos turístics i parcs temàtics i xaronades així.

11 - 01 - 2008

de les raons de fons

No puc deixar d’inquietar-me cada vegada que penso en la restauració de la processó de corpus i en la dansa pseudomedievalitzant que ara s’hi ha incorporat. No són els únics símptomes i productes d’una realitat que em preocupa i m’espanta, però en són els més recents.

M’abstindré de fer judicis estètics, només recordaré que allò de “sobre gustos no hi ha res escrit” és una mentida interessada. El gust existeix. I el mal gust i els graus de qualitat i la banalitat i l’adotzenament i el xaró i el kitsch i...

Només voldria convidar a la reflexió sobre l’arrel i l’origen d’aquests fenòmens. Justament, Eumo editorial, a Vic, va publicar el 1988 L’invent de la tradició, d’E. J. Hobsbawm i T. Ranger, on s’estudia com en societats a la recerca de legitimitat o de consolidació dels seus estatus o cultures, o en moments de trasbals o de canvi, es dóna el fenomen de l’”invent de la tradició”. I a Catalunya d’això en sabem prou. Només cal llegir-se el recent estudi sobre la sardana dirigit per Jaume Ayats (Córrer la sardana, 2006).

Serien il·luminadors i necessaris uns estudis semblants sobre aquestes recents invencions i restauracions a casa nostra, que expliquessin com i per què a l’entrada del segle XXI ens apareix, triomfant, el segle XIX.

22 - 06 - 2007