Som el que fem

No n’hi ha prou de tenir bona voluntat i bons desitjos, de pensar les coses, de tenir bons propòsits. “De bones intencions l’infern n’és ple”, diuen, perquè allò que no es realitza no existeix.

Són moltes les persones que creuen que una bona cosa, i fàcil, que es pot fer per a contribuir a un món més just és treballar amb una banca de proximitat, cooperativa, ètica, que no usi els diners per a vés a saber quins negocis; és confiar la gestió de les nostres comunicacions (telefonia, internet...) i subscriure la nostra energia (gas, electricitat...) a empreses també de proximitat, “netes”, que respectin el medi ambient, cooperatives. Molta gent pensa així, sí.

Però quan en una conversa es parla d’aquesta qüestió, la majoria de comentaris que se senten són del tipus: “Ostres, sí; ho he de fer.”, “Ja ho he mirat; hauria de canviar-me.”, “Ai, encara no me n’he ocupat.”, “És que no trobo mai el moment; ja ho faré.”, “Sí, ja ho hem dit, que hauríem de canviar.”, “A veure si un dia d’aquests...”, “M’hi he de posar, i tant!”.

Aquestes empreses donen absolutes facilitats per a associar-s’hi; més fàcil ja seria impossible. No obstant i això, encara se senten molts comentaris així un dia rere l’altre.

Pensem el que pensem, som el que fem.

publicat el 16 de novembre de 2018

manels de les arts

No sé si s’ha dit molt o poc o gens, però aquesta efervescència de Manels i Amics de les arts...

Com si aquest fos un país on no hi hagués hagut renovacions, innovacions i revolucions en la música des de la Nova Cançó i el Grup de folk (alguns dels membres dels quals eren ja més moderns que això que s’està fent ara).

Com si no hi hagués ningú fent música i cançó amb nous paràmetres,

com si no tinguéssim ni ens calguessin “cançons d’ara” que tinguessin “una actualitat per a nosaltres”. I com si les estètiques estiguessin deslligades de la societat i de l’ètica. 

Com si aquest fos un país sense problemes, plàcid, on cap classe ni cap generació no tingués res per reivindicar ni per protestar ni per reflexionar. Com si la música hagués d’estar a anys llum dels problemes dels individus i de la societat i hagués d’actuar obertament com a opi del poble.

És clar que hi ha d’haver música de tot tipus, i cançons de tot tipus, i música reivindicativa i música d’evasió. Però sembla que aquí els mitjans de comunicació i les forces comercials només vulguin atendre a allò que representi (i construeixi) una societat “modèlica”, tranquil·la, autosatisfeta i estable.

Alguna cosa passa que no s’acaba d’entendre, no ens acaba d’agradar i ens fa rumiar.

26 - 08 - 2011

art, vida, veritat, ètica

No vull jutjar-ho, només exposar unes qüestions arrel del fet que el pintor Jules George acompanyés l’exèrcit a l’Afganistan i hagi fet una exposició de quadres sobre aquesta guerra.

1. És cert que el fotoperiodisme té una funció documental i adquireix sovint valor artístic. Però, té sentit això avui dia parlant de pintura? És moral dir-se “pintor de guerra”? És moral dibuixar la guerra i l’horror en apunts de viatge, com un paisatge o una escena quotidiana? Es pot frivolitzar així?

2. Viure en carn pròpia l’horror (o una vivència) no vol dir que es pugui reflectir millor. No n’hi ha prou. L’art sorgeix de la vida, però també de molts altres elements. Estudis sobre la relació experiència-creació ens podrien fer veure l’experiència de George com a banal. I potser hauríem d’acabar admetent que, més enllà de la posa o la publicitat, no calia anar-hi.

3. L’estil figuratiu és la millor manera de reflectir una guerra? Sabem que no, que la “representació” mai no pot reflectir l’horror, que està més enllà de qualsevol representació; converteix la categoria en anècdota, la banalitza. A més, les arts visuals disposen de llenguatges més abstractes i, per tant, més intensos i més capaços de comunicar allò que no es pot representar.

Per pensar-hi.

06 - 08 - 2010

kitsch

No és fàcil definir el kitsch, i molt menys si és pretén definir en l’àmbit de la societat globalitzada, que és aquell en el qual ens trobem. Chantal Maillard en parla en un lúcid article al llibre Contra el arte y otras imposturas on, entre altres coses, mostra com el kitsch és sobretot una forma de mentir, un “com si”, un “és però no és” que es queda tan sols en un “vull però no puc”.

En el kitsch la representació ja no és representació de l’original, sinó d’una imitació que sovint és kitsch ella mateixa; l’efecte buscat no és el de recordar l’original, sinó la seva reproducció, la imatge que ens n’hem fet. S’apel·la a uns sentiments i a una percepció de les representacions i ja no de l’original. Unes representacions, per altra banda, mediatitzades i controlades.

És per això que el kitsch ens aboca a la mediocritat uniformitzada, a una satisfacció emocional i material moderada que mai no pugui quedar satisfeta del tot (no oblidem que està absolutament lligat a la societat de consum).

Ens porta a un plaer superficial, esperat i anodí, que anul·la la sensibilitat i adorm la consciència i l’exigència ètiques i estètiques.

El kitsch, com a símptoma de degeneració cultural d’una societat.

Estic parlant (també) del Mercat Medieval de Vic.

06 - 12 - 2010